divendres, 29 d’octubre de 2010

Manca d'honestedat

A vegades, i quan s'està en plena campanya electoral o precampanya, es diuen moltes bestieses sobre diversos temes i queden com a efectes col·laterals. Ara bé, quan es toquen temes tan delicats i sensibles com la llengua, la cosa pren un altre caire.

Aquesta cacera lingüística iniciada pel PP contra el català, quin sentit té? Que és que volen blindar el sector dels seus votants més espanyolistes? Volen seguir mantenint l'ultra dreta dins el PP a Catalunya?

Seria molt demanar a Alícia Sánchez Camacho, que sembla, i dic expressament sembla, una persona prou intel·ligent que digui la veritat de les coses i que reconegui que a Catalunya no hi ha cap problema pel castellà, i que si algú té problemes som els catalanoparlants?

Seria molt demanar a l'esmentada diputada que deixi de mentir i adopti una postura racional? Coneix perfectament la situació, sap molt bé de què parla quan vol, i què caram pretén? Fer del català una arma electoral més, tergiversant la realitat?

Senyora Sánchez Camacho, reflexioni si pot, i rectifiqui. Seria un acte de dignitat.

dimecres, 27 d’octubre de 2010

Ni, ni ...

No vull seguir amb la línia del pessimisme, n'estic tip, n'estic fart!

A primera plana del diari AVUI, de 27 d'octubre, hi tenim el primer titular: “L'ofensiva contra el català s'intensifica”, ara per una sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. Encara que tot plegat ve en realitat de la sentència del Tribunal Constitucional que alguns ens van voler vendre com a suau i que era possible reconduir.

És i era mentida. L'estat espanyol fa i farà tots els possibles per aniquilar el català arreu i on pugui sense cap tipus de contemplació. No volen ni pactes ni acords, no els han volgut mai i només ens respectaran quan no tinguin tota la força, quan hagin de pactar per simple necessitat. En tenim prou? Evidentment que no i cal que ens auto- convencem i treballem tots plegats des de tots els angles possibles per aconseguir la independència.

Per desgràcia, quan Espanya se sent forta, l'única opció que se li acut és la destrucció de l'adversari, del diferent, i a Catalunya hi ha gent que hi col·labora: Ciudadanos i Partido Popular, formen part d'aquest exèrcit opressor però no són pas els únics.

Contra tot això cal continuar lluitant amb paciència i intel·ligència i com deia el traspassat Joan Solà amb “Dignitat”.

No tot està perdut, hi ha camí per a nosaltres, per a Catalunya, i l'hem de seguir recorrent, malgrat tot.

dimarts, 26 d’octubre de 2010

Conseqüències

Ara surten els embolics interns del CCN -Centre Català de Negocis- simple conseqüència lògica del trencament, o més ben dit, la no concreció de la possible coalició entre Solidaritat i Reagrupament, grups encapçalats per Joan Laporta i Joan Carretero, respectivament.

Que en aquests moments hi hagi topades i enfrontaments com el del CCN, per desgràcia és comprensible, malgrat que lamentable. Sembla bastant clar que no s'hi pot fer res i que la lògica dels fets anirà fent el seu camí.

Potser, i ho dic ben a consciència en condicional, caldria demanar a tots els implicats que deixin de fer-se mal i que procurin esperar temps millors per refer ponts, lligar complicitats i i tornar a defensar uns ideals que els són ben comuns.

Anar de trencadissa en trencadissa pot satisfer els baixos instints, però el país necessita alçada de mires i paciència si no hi ha altra solució.

Aquesta legislatura que començarà a finals d'any potser si que haurà de ser la d'aixecar el país a nivell econòmic.

Valdria la pena de pensar que de cara al futur i per tal d'avançar vers la independència cal molta feina, molt ben feta i ben planificada. I en aquest camí ens hi hem de trobar tots plegats, els que hi som, separats en diversos grups i partits i tota la gent que s'hi ha d'anar incorporant: tots som necessaris. No cal cremar ni etapes ni persones perquè a la llarga no porta enlloc. Amunt i crits, i paciència, malgrat tot!

dilluns, 25 d’octubre de 2010

A qui vol enredar?

El candidat i primer secretari de la Secta (PSC/PSOE), José Montilla, està molt actiu. Des de fer de super/home/normal fins a afirmar que no repetirà el tripartit encara que sumi hi ha tot un rosari de declaracions i manifestacions que fan dubtar de la seriositat de la campanya del socialistes.

Fa la sensació que van d'Herodes a Pilat sense saber exactament qui és cadascú i per tant van omplint la premsa, les antenes i les televisions de contradiccions i de missatges que acaben sent estrafolaris.

Ara bé cal posar èmfasi amb les constants manifestacions que no repetiran el tripartit encara que sumin, ateses les pretensions d'ERC d'exigir la convocatòria d'un referèndum d'autodeterminació.

Si algú s'ha de refiar de les paraules del Sr. Montilla en aquest cas ja el planyo, perquè si sumen, tornaran a pactar amb tota la tranquil·litat del món. Què és que ERC no es pot acontentar amb qualsevol proposta a “calendes gregues” pel referèndum a canvi de seguir mantenint les cadires? No fotem, que som adults i no ens mamem el dit!