divendres, 5 de novembre de 2010

Benvingut

La visita del bisbe de Roma a Barcelona, per tal de consagrar la Basílica de la Sagrada Família, pot ser vista des de molts punts i per tant pot obrir perspectives ben diverses.

Que la Sagrada Família és una icona de Barcelona em sembla que ningú pot dubtar-ne, que el Temple és una obra descomunal d'un geni visionari em sembla una evidència.

Valdria la pena de tenir present que la Sagrada Família és també un monument expiatori, (s'inicià a principis del segle XX) i potser valdria la pena d'entendre-ho en un sentit ampli, en el sentit d'expiar els pecats d'unes classes socials enfrontades, una d'elles, la burgesia, ben galdosa de tant de poder i diners sense cap sensibilitat social, explotadora fins a extrems que avui semblarien impossibles.

Aquest caràcter històric i social de la Sagrada Família no hauria de ser oblidat i seria bo que l'ocasió servís per a recordar-ho.

Després de la visita de Benet XVI en quedarà el record, el temple, i confiem que ens faci a tots plegats més conscients de la nostra pròpia història, i que ens ajudi a tots plegats, creients i no creients, a valorar-nos com a éssers humans i que tinguem la possibilitat de viure la nostra espiritualitat amb tota la plenitud possible.

Benvingut!

dijous, 4 de novembre de 2010

Ara la fiscalia

Sembla evident que la Secta (PSC/PSOE) no té missatge per a les properes eleccions nacionals. Fins ara ha intentat posar en funcionament un seguit de temes absurds, sense gaire sentit: és el cas dels “ni-ni”, una forma més de posar contra les cordes el proper govern de la Generalitat i així deixar-lo ben endeutat, la qüestió dels bons que a aquestes alçades és de jutjat de guàrdia i vendre el candidat José Montilla com a superman és senzillament esperpèntic.

A tot plegat s'hi afegeix el tema de la Fiscalia pel cas Palau. Diuen que no hi ha relació, tothom és ben lliure de creure el que vulgui, però no deixa de ser curiós que vulguin fer moure el tema precisament ara, casual? Podríem dir allò dels italians, que traduint-ho vindria a dir: “si no és veritat està ben trobat”.

Fa tota la sensació que els socialistes donen la batalla de les idees per perduda i per tant han de buscar altres elements de campanya, i dins d'aquests elements evidentment hi ha la guerra bruta a la qual cal reconèixer que hi són experts. Faria molt bé CIU de tenir-ho ben present i actuar en conseqüència.

dimecres, 3 de novembre de 2010

Una reflexió des de la llunyania

Ahir un fill, l'Ermengol, concretament, em deia que com és que no havia comentat res sobre la mort de l'expresident de l'Argentina, Néstor Kirchner, en el meu bloc.

Primer de tot haig de dir que no comento gaires temes de l'exterior, més aviat ho acostumo a fer sobre qüestions domèstiques. Em són més properes i les conec molt més, a part d'haver-hi participat durant molts anys.

Penso que la mort de l'expresident argentí és una gran pèrdua pels argentins i no només per a ells, sinó per totes aquelles persones que pensem que dins de la política no tots són iguals i en aquest sentit em sembla que la mort als 60 anys té aquell to d'injustícia en el sentit que encara podia haver donat molt de si.

Kirchner tenia aquella imatge de persona gran en tots els sentits, tan físicament com políticament.

M'agradaria pensar que el nou període que s'iniciarà per a l'Argentina tingui un bon relleu. I que aviat pugui tornar a veure l'Ermengol per Barcelona, encara que sigui de passada.

dimarts, 2 de novembre de 2010

Tres

No pretenc pas parlar de la magnífica novel·la de Rafael Tasis que vaig llegir fa mols anys i es titulava precisament així: “Tres”, sinó de tres notes d'actualitat.

Anem pas a pas. En primer lloc tot aquest enrenou sobre els “ni-ni”. Què pretenen els socialistes? Vendre fum, o deixar més endeutat i compromès el proper govern de la Generalitat de Catalunya, del que ja ho està en aquests moments?

Per un altre costat, l'atemptat a Bagdad contra una església cristiana amb el resultat final de 58 morts. A part de ser un crim bestial, és francament preocupant doncs l'existència de la minoria cristiana a l'Iraq no és un fet nou o conseqüència de fets recents sinó que té una història llarga i profunda i d'un gran interès amb molts anys de bona convivència. El creixement del sectarisme religiós és un mal averany per a tots plegats.

Finalment un toc positiu. La victòria de Dina Rousseff al Brasil ens permet mantenir l'esperança de que Lula tingui una bona continuadora que segueixi lluitant a favor dels treballadors brasilers i de les classes més necessitades tot mantenint el creixement econòmic d'aquests darrers anys.