divendres, 12 de novembre de 2010

Comença la campanya

Avui és el primer dia de campanya per a les properes eleccions nacionals del 28 de novembre. He vist els primers cartells pel carrer i els anuncis als autobusos de Barcelona.

Aquesta campanya es presenta com la que hauria de ser la darrera, en un sentit encara domèstic, sense plantejar-se els temes que hauran de ser els de futur, tals com la forma de relació amb Espanya.

Confiem que en aquesta propera legislatura es plantejaran qüestions substancials de país que tendeixin a una nova etapa per encarar nítidament un procés de sobirania.

No és un tema fàcil i això tothom ho sap, excepte aquells que viuen de fantasies i de “friquisme” que com sempre acaben fent més mal que bé.

Una gran part dels votants de CIU, d'ERC i més encara els de Solidaritat i Reagrupament estan, o caldria pensar que ho estan, per treballar obertament per la independència de Catalunya. Ara bé, això cal fer-ho amb constància, amb intel·ligència i sobretot amb visió de futur. No n'hi haurà prou amb el desig ni amb les proclames per ben fetes que siguin.

El primer pas que era la candidatura conjunta entre Solidaritat i Reagrupament s'ha frustrat. També es frustrarà la feina conjunta que caldrà fer a partir del 29 de novembre?

Confiem que l'endemà s'obriran nous camins per superar la situació actual.

dijous, 11 de novembre de 2010

Altra vegada?

El govern espanyol força a la Unió Europea a diferenciar català i valencià com a llengües diferents en els Erasmus.

Aquest país (Catalunya) i aquest estat (Espanya) acaben sent temes francament pesats. Sembla difícil per no dir impossible sortir-ne amb un mínim de racionalitat.

Quina necessitat té un govern espanyol que resulta que teòricament és “progressista, d'esquerres o si voleu de centreesquerra” de continuar movent-se en terrenys acientífics per no dir-ne clarament anticientífics?

En ple segle XXI un govern democràtic s'ha de regir per criteris que estan totalment al marge de la ciència?

Quins objectius poden tenir uns comportament d'aquests tipus? És que a vegades resulta complicat entendre-ho. Tanta mala llet hi ha en els estaments governamentals espanyols? Tan d'odi acumulen que són capaços de fer fins i tot el ridícul?

No es pot evidenciar aquesta bestiesa escampant-la per tot arreu on es pugui? Els partits catalans què poden fer-hi?

Què és que haurem de tornar a pensar amb l'exili, o pitjor encara amb l'exili interior?

Caldria començar a difondre aquestes accions com a “terrorisme d'estat”?

dimecres, 10 de novembre de 2010

Algú m'ho pot explicar?

Llegeixo al diari AVUI de 10 de novembre, el següent titular: “Brussel·les no revelarà qui rep les ajudes del sector agrari”. Segons la nota, el Tribunal de Luxemburg va sentenciar que aquesta transparència vulnera el dret a la vida privada i a la protecció de dades.

Quins collons! Resulta que alguns d'aquests beneficiaris són persones com la reina d'Anglaterra, la Duquessa de Alba, els Borbons, la família Osborne, etc.

A part de la justícia o injustícia d'aquests ajuts em sembla un pur sarcasme que a més es pretengui que ni tant sols es coneguin. Però, qui caram es pensen que són aquesta gent?

No conec la legislació europea, ni sé la causa que ha provocat aquesta sentència. Qui va presentar les corresponents demandes? Hi ha possibilitat de recurs i qui pot presentar-lo?

Penso que aquells que encara creiem en la Unió Europea, malgrat tos els disgustos que hem anat acumulant, no podem admetre aquesta fantasmada. Francament no s'hi val!

Els nostres eurodiputats haurien de dir alguna cosa públicament. Per part meva la pregunta anirà directament a Ramon Tramosa de CIU, a qui vaig votar, però espero que persones com Oriol Jonqueres d'ERC, també ho expliquin i facin el que puguin per evitar aquesta bestiesa.

dimarts, 9 de novembre de 2010

Per a Joaquim Gil, arrel del seu 75è aniversari

Treballem junts des de fa molts anys, seguim fent-ho i que pugui ser per molts anys.

Ens hem anat fent grans i això ens ha permès que anéssim coneixent les formes de ser, l'estil d'afrontar els problemes, com anar resolent el dia a dia, i també ens ha servit per posar en comú els nostres problemes personals, familiars, polítics, sindicals, religiosos...

Sempre m'ha sorprès la teva força, malgrat que com tu dius sovint, la processó va per dins i no ho dubto pas, però la teva energia, el teu convenciment són i han estat una font d'admiració, malgrat que em costa seguir-te perquè considero que tens molta més capacitat vital per afrontar els problemes i les malalties, tant les teves com les dels altres que no pas jo.

Ets una gran persona, un regal per als amics i companys, una font de positivisme per al teu entorn sigui aquest el que sigui.

Quanta falta que feu persones com tu i la Teresa per suportar als qui no tenim aquesta força, els que ens costa tan poc enfonsar-nos.

Sóc conscient, o voldria ser-ho que us hauríem de tractar amb un esperit més positiu del que sovint fem, que hauríem de pensar molt més en vosaltres i no mirar-nos tant el melic. Segur que fent-ho així estaríem molt millor i us ajudaríem.

De debò, Joaquim, gràcies, per poder compartir tantes estones amb tu i perdona els rotllos i les “neures” que m'has hagut d'aguantar.

Hi ha persones que han estat molt injustes amb tu, però sé que les has perdonades.

Només puc acabar dient: Gràcies, Joaquim, en nom de molts altres que sé que comparteixen plenament aquest sentiment.

dilluns, 8 de novembre de 2010

Genial!

No penso pas parlar de la visita del Sant Pare, ni a favor ni en contra, senzillament no és l'objecte d'aquest comentari.

Aquests dies hem tingut l'oportunitat d'apreciar el que és, el que representa la monumental obra de la Sagrada Família que només podia ser fruit d'un geni visionari com Antoni Gaudí.

Resulta difícil creure que allò és només fruit d'un arquitecte, per genial que pugui ser perquè en el Temple s'hi aprecia una força, una energia i una transcendència que supera la simple visió humana.

La Sagrada Família quedarà finalment com una icona més de la Barcelona turística.

No sé, francament, com s'hauria de fer, però m'agradaria que pogués servir per explicar una Barcelona més propera a la Rosa de Foc, a la Ciutat del Perdó de Joan Maragall, a aquella Barcelona viva i conflictiva dels nostres avis però a la vegada plena d'energia i vitalitat que no pas a la Barcelona de disseny d'avui en dia.