dimarts, 24 de maig de 2011

Seguim amb "els indignats"


Ja he opinat sobre el tema, però el fet d'haver rebut uns quants comentaris sobre la qüestió m'hi ha fet tornar.

Ni aquests debats que diuen que realitzen, ni les resolucions que es voten a mà alçada, ni el caràcter assembleari que tant defensen no em mereixen, francament, gaire confiança.

La simplicitat de determinats debats així com les receptes simplistes de certes propostes i resolucions fan que ho observi tot plegat amb molt d'escepticisme.

La complexitat dels problemes socials i econòmics no es poden resoldre amb esquemes senzills, ni les propostes ho han de ser.

Fer arribar a la societat conclusions simplistes en la situació actual és enganyar, és prendre el pèl.

El que seria honest i necessari fora explicar les situacions reals, explicar com s'hi ha arribat, quins responsables i quines responsabilitats, perquè n'hi ha i aniria bé de personalitzar-les, però tot això s'ha de fer seriosament i anant a fons

Que ningú s'ho prengui malament però el xou de fer botar les pilotes del diumenge, fer repicar cassoles a les 9 del vespre, canviar les flors dels jardins de la Plaça, em sona tot plegat a accions d'adolescents i d' infants d'esplais. Amb tot això no es va enlloc!


dilluns, 23 de maig de 2011

Després de les eleccions


Les eleccions municipals d'ahir, 22 de maig, han estat un triomf de CIU. És un fet que s'explica tant per la derrota del PSC/PSOE com d'ERC que paguen les darreres conseqüències d'aquella aposta estratègica que fou el tripartit.

La societat ha fet pagat tant a ERC com als socialistes aquell artefacte que va representar el tripartit. S'ha passat comptes amb els creadors i protagonistes d'aquella l'entabanada mental.

La darrera caiguda del PSC/PSOE significa la fi d'un cicle. Els pensadors socialistes i socialdemòcrates tindran feina a esbrinar els perquès de la derrota i principalment a mirar de posar al dia la seva ideologia que ha envellit molt i molt de pressa. No ho tenen fàcil, però quan abans s'hi posin millor.

La socialdemocràcia sembla que hagi perdut el nord i la sensació és que no sap com trobar els seus referents en temps de crisi. Varen ser un element clau, conjuntament amb la democràcia cristiana de la creació i sosteniment de l'estat del benestar, però això s'ha acabat.

Els cal un nou discurs per afrontar la crisi i per fer arribar un missatge creïble als ciutadans que els resituï dins l'espai central. I no és una qüestió de posar simples pedaços i fer com si res hagués passat. Només una anàlisi seriosa i aprofundida i un replantejament general els pot reconduir vers la centralitat que havien tingut fins ara.




divendres, 20 de maig de 2011

Indignats ...


Tan poc indignats estem que diem que els partits polítics no serveixen i ens quedem tan tranquils?

Tan poc indignats estem que afirmem que els sindicats no serveixen per res i que estan venuts i no ens sindiquem?

Tan poc indignats estem que retornem a allò tan clàssic d'afirmar que estem contra el sistema i no sabem ni definir-lo?

Tan poc indignats estem que tornem al missatge simplista que acaba no dient res de res?

Voleu dir que no es torna a allò de l'adolescència d'estar contra tot sense saber el per què?

Abans era la trilateral, ara és el sistema. Voleu dir que aquest moviment no acabarà com ha començat, en foc d'encenalls? O serà un nou moviment a l'estil de “Aturem la guerra”?

O es mantindrà, anirà fent passes endavant, i els seus membres més destacats acabaran, els uns fent carrera política i els altres fent acció directa?

Hi hauria una altra via: la regeneració de partits i sindicats, l'aprofundiment democràtic tant de tipus general com a dins els partits. Difícil, sí, certament, però és possible. Els altres camins poden portar a un cert feixisme!

Ara per ara tot plegat sembla molt ingenu, però els ous de la serp es van incubant als llocs més inversemblants i no es nota.

dilluns, 16 de maig de 2011

Hereu I l'engalipador


Ja sabem com van les campanyes electorals, sabem que és promet “l'oro i el moro” quan tothom sap que no hi ha or i que el moro no està disponible i a més a més la frase és de llenguatge incorrecte.

Però això pel Sr. Hereu no compta. L'home va llençat, o potser els ansiolítics el fan anar a cent per hora i no pot parar, per això sovint es passa de rosca i diu el que diu.

Ahir a la trobada amb jubilats, i suposo que després dels “regalets” habituals, siguin globus pels néts, paelles, botifarrades, etc. els va fer la promesa de torn: a partir del mes de setembre, si guanya, és clar, la Targeta Rosa del transport serà universal i de franc. Ell, rai, fa promeses a tort i a dret perquè el cost que impliquin ja ho pagarem amb els impostos.

Ja seria hora que hi hagués un relleu a l'Ajuntament de Barcelona i que els socialistes passessin un bon temps a l'oposició.

33 anys de mandat socialista a Barcelona són molts anys i el recanvi fóra saludable per a tothom, fins i tot per a ells!

divendres, 13 de maig de 2011

A Síria, el que vulguin...


Una altra vegada igual. La geoestratègia marca el desenvolupament dels fets.

A Síria, els assassins tenen via lliure perquè els actuals dirigents tenen el vist i plau
de la comunitat internacional, no d'una forma explícita, però si implícita.

La seva situació la fa important i per tant tot això passa per sobre dels crims del règim que esclafen a l'oposició amb tota impunitat. Els que manen saben que poden fer-ho perquè la pressió internacional no existirà.

Hi ha ciutats assetjades per tancs que quan rebin les ordres oportunes hi entraran, i si cal, a sang i foc, sense miraments de cap tipus. El districte de Bab Amro a la ciutat d'Homs, la tercera ciutat més gran del país, està assetjada per l'exèrcit sense aigua ni electricitat.

Baixar al-Assad no tindrà cap problema per emular al seu pare quan l'any 1982 va provocar la mort de més de 20.000 persones a Hama, una de les repressions més salvatges i sagnants de la història.

I Occident i les democràcies, què? Doncs res de res, tapar-se els ulls i si cal alguna declaració humanitària. Fastigós, oi? Doncs sí, la veritat.

Però no us preocupeu que la “progressia”, si és que encara existeix, té altra feina i a la seva agenda, Síria, no hi entra. Algú se'n sorprèn?  

dimecres, 11 de maig de 2011

Reiteratiu, pesat i cansat...


Tot el debat sobre la posició dels diputats del PSC/PSOE al Congrés de Diputats sobre el tema dels 1.450 milions del Fons de Competitivitat és sobrer i ho sap tothom que tingui dos dits de cervell.

Res ha canviat fins ara dins del PSC/PSOE, o si voleu, diguem-ne els “socialistes catalans”. Una cosa certa és el fet que el partit està sense direcció i per tant encara és més dependent del PSOE, però això no canvia res de res.

Ha estat així des del moment en que es van sotmetre al PSOE i varen quedar com a federació catalana. L'afer de la Loapa ho va acabar d'adobar i el caràcter catalanista va quedar definitivament diluït i castrat. Aquest són els fets, ben coneguts i reconeguts.

M'agradaria saber el perquè de l'embolic d'aquests dies sobre el paper dels socialistes dirigits encara per José Montilla.
Com diuen els anglesos, els fets són tossuts.      

dimarts, 10 de maig de 2011

Quin esperit?


En el diari ARA d'avui, dia 10 de maig, a la secció internacional hi ha tot un article signat per Juli Martí titulat: “Els socialistes francesos es disputen l'esperit de Mitterrand”. El títol m'ha deixat bocabadat. L'he llegit, i he vist que avui fa trenta anys de l'accés al poder de François Mitterrand i es veu que el PSF -Partit Socialista Francès- ho ha celebrat.

El socialisme, o la socialdemocràcia, com més us agradi, ja fa temps que està força desnaturalitzada i sovint ben poques diferències demostra amb els governs de diversos països d' Europa tant amb els de tipus democratacristià, liberal o fins i tot conservador.

Que els socialistes francesos actuals es disputin l'esperit-Mitterrand resulta francament trist. Potser caldria preguntar-se de quin Mitterrand parlen: del mentider que fins i tot es canviava la seva biografia per amagar la seva col·laboració amb el govern de Vichy del Mariscal Petain, del que governava com un monarca a la republicana França o de quin.

Francament, caldria esperar del socialisme francès una renovació tant de les seves idees com del seu estil i no pas un retorn a èpoques passades.









dilluns, 9 de maig de 2011

Boig o mala llet?


Llegeixo al dia ARA, de 9 de maig, pàgina 7, secció “aratemadeldia” dins de l'apartat “Vist, sentit i llegit” la següent frase de Francisco Camps, president de la Generalitat Valenciana, i candidat a la reelecció: “ZP va començar amb la història del seu avi (afusellat per Franco). No li va transmetre la tendresa que transmeten els avis als seus néts”.

Cal tenir l'ànima ben bruta per expressar tal quantitat de mala bava. El que devia rebre el tal Camps dels seus progenitors només devia ser auto odi que l'ha acabat convertint en el que avui és, un personatge llefiscós, trist i rata de sagristia, per no dir-ne més.

Resulta fins i tot angoixant seguir parlant d'un personatge com aquest!



divendres, 6 de maig de 2011

Satisfacció


Sense cap tipus de dubte la notícia és positiva i sembla que s'acaba un malson: el de l'exclusió de més de 200.000 persones a Euskadi de la vida democràtica.

La sentència del Tribunal Constitucional acaba, de moment, amb una anomalia que pervertia tot el joc democràtic al País Basc.

Pensem que la pervivència de les conseqüències de la mal anomenada “llei de partits” havia permès el “mal govern” de l'espanyolisme més ranci, que evidentment encara té temps de seguir fent mal, fins a les properes eleccions nacionals a Euskadi, però sembla que se'ls acaba la moma.

No conec ni entenc gaire el “per què de tot plegat”, del què ha passat, no sé fins a quin punt la pressió del PNB -Partit Nacionalista Basc- de deixar caure el govern de ZP, o potser la por a fer el ridícul quan el tema hagués arribat a les instàncies judicials europees ho expliquen, però és igual, el resultat és positiu.

Catalunya i Euskadi tenen, tenim a partir d'ara, el llarg camí de la via pacífica vers la independència.

dimecres, 4 de maig de 2011

"La Vanguardia"


Ha arribat, al final, tenim el diari en català, ja era hora!

La Vanguardia ens ha acompanyat, de grat o no, molts i molts anys, a casa, perquè els pares hi estaven subscrits, fet aquest que no he acabat d'entendre mai del tot.

Encara que és veritat que per nosaltres, els nanos que avui en dia en tenim més de 70,
durant molt de temps La Vanguardia va ser l'únic mitjà de comunicació a través del qual podíem veure el món. De les lectures del diari en deduíem i ens interessàvem pel que passava.

Per mi, en concret, i sense haver trepitjat encara cap escola, em va servir per aprendre a llegir, evidentment sense metodologia ni sistema, sinó per simple curiositat. Encara avui recordo les memòries de Winston Churchill com una de les seccions que m'atreia especialment.

La mare, que en teoria no sabia llegir, era una habitual del diari, i a mi sempre m'ha quedat la sensació que en realitat llegia, que treia l'entrellat de les notícies. Parlar d'aquest tema sempre em fa aflorar els sentiments, no hi puc fer més! 

dimarts, 3 de maig de 2011

Bin Laden i les revoltes


Incloc el nom de Bin Laden pel detonant que representa la notícia de la seva mort, però potser en realitat és el que menys m'interessa, però certament és l'actualitat.

M'agradaria més aviat saber i entendre com està en general el món àrab i la religió dels musulmans tant arreu com a casa nostra.

És evident que el fanatisme, la misèria i el tancament són elements clarament perillosos i que no es poden menystenir ni en els seus països ni en el nostre.

La integració i la convivència no són, ni han estat mai fàcils, i també resulta clar que a vegades els esforços vàlids que es fan, poden no ser determinants.

Els guetos, l'exclusió social, la pobresa i la crisi general ho pot fer tot plegat encara més difícil, i per tant totes les accions que es facin de cara a integrar, a conciliar i a confraternitzar han de ser benvingudes.

Tot això no vol dir anul·lar la nostra forma de viure, els nostres costums, les nostres tradicions, en resum la nostra pròpia història. Si es tracta de conviure cal fer-ho des del que som que no deixa de ser la suma de moltes sumes i a vegades restes ben doloroses per cert, del que hem estat.

Les institucions han de marcar els límits de la convivència i si pot ser amb unes formes ben clares, concretes i determinades. Normes que han de ser per a tothom.   

dilluns, 2 de maig de 2011

Què, caram, volen?


Sembla del tot evident que l'Estat Espanyol, o més ben dit els qui tenen el poder en aquest Estat, tant els que hi són com els que pretenen ser-hi, no els interessa ni els ha interessat mai gaire l'avenç de la democràcia ni la seva consolidació.

El cas d'Euskadi és exemplar en aquest sentit, doncs demostra amb tota claredat les limitacions de la “democràcia espanyola”.

La maquinària estatal ni vol ni ha volgut mai cap “normalització democràtica” al País Basc, i utilitzo expressament el seu propi llenguatge que tant han aplicat ells mateixos. Les afirmacions que feien fa temps que sense violència tot era possible, és una simple fal·làcia de persones que vénen del franquisme, i que si la circumstància històrica ho fes necessari no tindrien gaires problemes a tornar-hi. De fet i en realitat dins l'esquema franquista ja s'hi trobaven bé, i prou bé, en tots els sentits.

dimecres, 27 d’abril de 2011

Franquisme?


Diari ARA, del dia 27 d'abril, pàgina 10, a “aracrònicapolítica”, i l'article titulat: “El govern espanyol impugna totes les llistes de Bildu”. En destaco algunes frases d'aquest gran personatge: Alfredo Pérez Rubalcaba, el “Fouché” de Rodríguez Zapatero.

Per exemple: “Ningú que no hagi de ser a les eleccions hi serà. I més clar, l'aigua”, és “l'estratègia d' ETA”, “tenen relació directa amb la il·legal Batasuna”. Tot això l'home ho extreu d'informes policials. Reconeix que no pot il·legalitzar a Bildu, però, i què?

Ells han viscut el franquisme, de fet en són fills, i alguns d'ells participants ben actius i per tant l'estil de fer les coses el varen aprendre des de les beceroles.

La pregunta recurrent és l'habitual: els altres què fem, què faran? Acceptar els fets com si res?

Un cert sentit ètic em faria creure que almenys es protestarà. Però tinc la sensació que el realisme s'imposarà i per tant, silenci.


dimarts, 26 d’abril de 2011

jOAN dELORT


L'entrevista a Joan Delort que publica el diari AVUI, concretament a la pàgina 24, a la secció”Societat” és francament interessant. No té floritures, va al gra.

El Sr. Delort parla clar de Joan Saura i de Joan Boada i els deixa a l'alçada que es mereixen, malgrat mantenir en tot moment un to institucional, i al meu parer, excessivament respectuós.

Que un dels errors més greus del govern tripartit presidit per José Montilla fou el de deixar la seguretat en mans d'Iniciativa per Catalunya, i per tant a les ordres del “duo de l'africana”de Joan Saura i Joan Boada, era reconegut i assumit per tothom que tingués dos dits de seny.

L'experiència demostrada pels dos personatges ha deixat moments tristament memorables, varen aconseguir desprestigiar el cos dels Mossos d'Esquadra a uns nivells que no s'havien vist mai abans.

Les accions dels dos “Xoans” varen ser una de les causes principals del desprestigi del tripartit. La manca d'autoritat del President José Montilla va permetre que els dos mantinguessin els càrrecs durant tot el mandat. Les eleccions van servir per posar a cadascú al lloc on li pertocava.

dimecres, 20 d’abril de 2011

Síria i Cuba


En principi sembla que ben poca relació deu haver-hi entre les dues nacions, i així és, però resulta que a “Les cares de la notícia” del diari AVUI del 20 d'abril apareixen dos breus, un per a cada país, junts.

El primer fa referència a Baixar al-Assad, president, bé, diguem-ho pel seu nom real, dictador de Síria, que ha donat ordres de disparar a l'exèrcit contra el seu poble, i hi ha diversos morts. Diuen que ha fet un pas endavant derogant la llei d'emergència que va imposar el seu pare, un autèntic assassí, l'any 1.963.

A l'altra banda, a Cuba, Raúl Castro, torna a proposar reformes, però evidentment sense tocar res del Règim, ni dels seus fonaments. Saben que el país s'ensorra, que l'economia cubana fa figa, que la societat cubana està feta pols, però no donen llibertat, llibertats que permetin al poble cubà sortir-se'n.

Tant a Síria com a Cuba el que els cal és llibertat i democràcia, la resta són punyetes. Els dictadors haurien de fotre el camp, abans que no acabin morts pels seus pobles. El que sembla clar és que marxaran matant, i matant al seu propi poble si els cal, simplement per defensar els seus privilegis i els seus calés.

dimarts, 19 d’abril de 2011

Hereu, cada dia pitjor


La magistrada titular del jutjat contenciós 10 de Barcelona ha dictat una interlocutòria en què admet a tràmit el recurs formulat per Barcelona Decideix contra l'Ajuntament de Barcelona per haver impedit la col·locació de banderoles que feien una crida a la participació a les votacions del 10 d'Abril.

El fet de la prohibició de l'Ajuntament parla per si mateix i situa a l'Alcalde a “l'alçada del betum” com dèiem fa anys. Com a màxim representant del Cap i Casal, Jordi Hereu, ha quedat ben retratat.

Un alcalde que arriba a aquestes actituds no pot afrontar els reptes d'una ciutat com Barcelona, no té cap sentit que es torni a presentar. És un inconscient.

Barcelona necessita acabar amb aquesta alcaldia, li cal renovar tot l'equip de govern, ha de tenir, després de 33 anys, un alcalde nacionalista. Ja n'hi ha prou d'aquest “socialisme-elitista” barceloní que ha ofegat la ciutat en aquests darrers anys.

Per un mandat renovador i catalanista a Barcelona! Prou Hereu!


dilluns, 18 d’abril de 2011

França, com sempre


El darrer afer d'evitar l'entrada del tren procedent d'Itàlia, en el qual hi anaven grups d'immigrants tunisians que volien entrar a França, demostra una de les greus malalties de l'Estat francès, i evidentment, del poble francès.

No és pas el primer símptoma de la xenofòbia i el racisme dels francesos. Hi ha hagut molts altres fets del mateix estil per deixar-ho com un fet anecdòtic més.

El govern italià en aquest cas no ha fet res més que aplicar la legislació europea que permet la lliure circulació per l'espai Schengen.

França ha demostrat una vegada més que l'única Europa que vol i promociona és aquella que és una simple extensió de França, de la “grandeur de França”.

Si per aconseguir i augmentar aquesta “grandeur” s'han de saltar la legislació i els acords de la Unió Europea, cap problema, ho fan i ja està.

França continua sent, i sembla que no vulgui deixar de ser-ho, el malalt d'Europa, i pretenen ser la gran potència del vell continent. Encara no s'han adonat que el seu paper a la política mundial és de fa temps, secundari.

Ara bé, sempre que puguin extrapolaran els problemes vers els veïns i els faran pagar els plats trencats.

A França no se la pot tenir per aliada mai de la vida perquè et trairà sempre que li convingui.

divendres, 15 d’abril de 2011

Jordi Hereu/Joan Ferran


El “numeret” muntat pels dos personatges del PSC/PSOE al Parlament de Catalunya demostra fins a quin punt han arribat pel que fa a cinisme i finalment al ridícul.

Fan aprovar en el Parlament una resolució o moció afirmant que es blinda l'estat del benestar a la ciutat de Barcelona. Us preguntareu el per què només a Barcelona.

No calen gaires explicacions, ni cal fer perdre gaire temps a les nostres neurones, tot és ben senzill: és propaganda electoral per a les properes eleccions municipals a Barcelona. Els socialistes volen conservar el Cap i Casal sigui com sigui i si han de fer tots els papers de l'auca els faran, i si freguen el ridícul no sembla que els preocupi gaire.

Estan arribant a un punt, més ben dit, hi han arribat ja fa temps, que el surrealisme sembla ser la seva guia de conducta.

Cadascun dels dos personatges per si mateixos ja són prou significatius, però és que ajuntar-los és tot un acte de desesperació.

Si us plau, encara que ho teniu fotut pel proper 22 de maig, una mica de dignitat no us faria mal!

dijous, 14 d’abril de 2011

A vegades la pau ...


...no és més que por. Aquesta estrofa de la cançó de Raimon l'he recordada sovint, tant durant el franquisme com ara, en plena democràcia postfranquista.

Nosaltres, els de la setantena, som fills de la por, del silenci, ho portem incrustat a la pell, forma part de la nostra personalitat i difícilment ens ho podrem treure de sobre.

Per això ens costa tant de creure que amb un simple procés democràtic podem aconseguir la llibertat com a poble.

Bé, cal reconèixer que, ara per ara, només hem aconseguit una consulta no vinculant amb una participació d'una mica més del 20% a Barcelona.

Anirem veient a poc a poc, quins camins s'albiren, quines rutes se'ns proposen, quins lideratges ho encapçalen, quines propostes es fan a la societat, etc.

Podria ser que prevalgui la “pau” a les incerteses, que s'imposi l'ordre a qualsevol tipus de risc, podria ser...

Una gran part de les respostes les tenen les generacions més joves!

dimecres, 13 d’abril de 2011

No ho sé, però ...


La consulta de diumenge passat a Barcelona va ser important i conjuntament amb la resta de consultes que s'han anat fent tenen un gran valor i cal no menystenir-les.

Ara bé una vegada el procés esmentat ha donat els fruits que ha donat potser seria el moment de veure què cal fer i com cal fer-ho.

La participació a Barcelona ha superat de llarg el 20%, tot un èxit sense cap mena de dubte.

Ara cal gestionar tot aquest procés i aquí és on possiblement hi hagi les dificultats per avançar en un sentit transversal, amb unes idees clares i amb uns objectius ben delimitats.

No podem jugar ni deteriorar tot allò que s'ha aconseguit. Caldria tenir clar que no és una qüestió de tenir pressa ni de fixar-se objectius immediats.

Seria convenient que es treballés amb rigor i seriositat i que fins i tot la feina parlamentària intenti ser exemplar i coherent i sobretot que no serveixi únicament per demostrar qui és mes independentista.

Cal anar molt més enllà, convencent i facilitant arguments. Tota la feina no està pas feta!

dimarts, 12 d’abril de 2011

Desclot


Des d'aquí felicito a Vicent Sanchis pel seu article a l'AVUI, del 12 d'abril, titulat “1 de cada 5”. Breu, concís, clar i brillant.

Deixa com cal a “El Periódico” com el que realment és: un “tebeo” amb tot el respecte per aquest darrer.

El transcric per tal que el tingueu a mà, sense haver de buscar-lo.

1 de cada 5”
Així titulava ahir a tota portada El Periódico de Catalunya: “1 de cada 5” volia dir que no cal preocupar-se'n, que encara són pocs i més aviat rarets. 1 de cada 5 pretenia furgar la ferida amb un palet: “Voleu dir que n'hi ha per tant?” I no s'entén aquesta hostilitat absurda i debades.
Quina necessitat en té, aquest diari, de menysprear tanta gent? 257645 barcelonins. I encara més quan els furgats poden ser ells. Perquè els votants de CIU en les darreres eleccions al Parlament a la ciutat van ser encara menys: 256.967. O quan es considera els que van decantar-se pel partit que tant agrada al mateix diari els votants del PSC només van ser 126.071. O quan es fa la suma entre totes les candidatures independentistes i el resultat fa molt més curt: 73.917. O finalment quan se sap que Jordi Hereu és alcalde gràcies al vot de 182.216 barcelonins. O, per acabar, quan algú, més furgador encara, proclama que els exemplars que aquest diari ven a Barcelona no van més enllà dels 70.000. 1 de cada 20. I encara gràcies”

En nom meu, gràcies Vicent. Parodiant el Polònia, i en aquest cas ben seriosament, “algú ho havia de dir”.      

dilluns, 11 d’abril de 2011

Aquesta vegada, si


Divendres passat, en el comentari del bloc, deia que Barcelona havia d'exercir com a capital de Catalunya i deixar-se de “monsergues multi-cultis”, d'universalismes ensucrats i de “bonismes” interessats.

Avui, dilluns, podem dir amb tota l'alegria del món, que per sort Barcelona ha votat “nacionalment”, sense estridències, però nacionalment.

Val la pena de pensar, i cal repetir-ho tantes vegades com calgui, que tant la llengua com el sentit nacional on es perden o es guanyen és a la capital del País, Barcelona en aquest cas.

És evident que tenir un país al darrere és important, sens dubte, però la capital fa i ha de fer d'avançada, ha de liderar quan cal la reacció de tot Catalunya. Aquesta vegada ho ha fet, i ho ha de continuar fent.

Aquesta vegada hem d'estar contents i satisfets dels barcelonins, i esperem que no sigui un fet excepcional.

divendres, 8 d’abril de 2011

Exercir de CAPITAL el 10 d'abril


Moltes vegades aquesta ciutat de les nostres virtuts i dels nostres pecats, Barcelona,
ha estat utilitzada per fer d'Antipaís o de Contrapaís, com vulgueu.

Molt sovint Barcelona s'ha volgut presentar com la ciutat cosmopolita, la ciutat de les bombes, la Rosa de Foc, “la ciudad de la cortesia” i potser, si hi penséssim una mica més, encara hi trobaríem més fórmules.

Molt poques vegades és presentada com la capital d'un país que es diu Catalunya i, sovint, molts dels seus responsables, alcaldes i regidors han preferit optar per la “segona ciutat d'Espanya”, obviant una vegada més el paper de capital de Catalunya.

Per tal de rescabalar-nos d'aquest paper absolutament fonamental de capitalitat d'un país, és pel que caldria una bona participació i un millor resultat el diumenge dia 10 d'abril.

Barcelona i Catalunya són i han de continuar sent indestriables. País i capital, i per això un bon resultat a Barcelona és tan important. No s'hi val a badar!

Totes les traves posades per l'Ajuntament de Barcelona a la consulta han de ser un estímul per a la participació.

Contra la grisor i la mediocritat, democràcia i participació! 

dimecres, 6 d’abril de 2011

Una bona notícia


Malgrat l'actitud poruga, per dir-ho suaument, de l'Arquebisbat de Barcelona sobre la consulta del proper 10 d'Abril a Barcelona, fet aquest que tampoc ens ha de sorprendre gaire, hi ha alguns aspectes positius que és bo de destacar.

Per exemple, que l'entitat Justícia i Pau des del món del cristianisme convida de manera oberta als catòlics a votar.

Un altre fet a destacar és que a dues mesquites de Ciutat Vella de Barcelona s'ha votat anticipadament i que l'interès sobre el tema ha anat creixent.

Aquest interès per la participació democràtica en un tema com el de la independència de Catalunya és un molt bon símptoma que cal valorar com es mereix.

Aquestes actituds vergonyants, tant de l'Arquebisbat de Barcelona com de l'Ajuntament del Cap i Casal, demostren fins a quin punt estan allunyades de la realitat del País i de l'anquilosament que les tenalla. Farien bé de pensar en el paper d'estrassa que estan fent uns i altres.

dilluns, 4 d’abril de 2011

ZP, CC, JB


Zapatero, Chacón, Bono, posin a qui posin ho tenen fosc. Tots duen la marca PSOE
penjada al coll, i resulta difícil de vendre.

La no presentació de Rodríguez Zapatero com a candidat a les properes eleccions espanyoles era un fet sabut per tothom doncs és un polític totalment exhaurit.

Ha donat tot el que podia donar de si, o parlant clar, potser fins i tot molt més del que es podia esperar.

Era i és un polític feble, sense discurs ni idees. Només ha venut “talante” que de fet no ha implicat res i el discurs ha estat en general buit. En les relacions amb Catalunya ha fet més o menys el mateix que podia haver fet el PP.

Hi ha socialistes catalans que el van creure durant un cert temps i han hagut de reconèixer que res de res: en el sarró només hi portava buidor ideològica i espanyolisme rampant.

Res de nou, tot sabut i conegut! Com deia el Peret, “Enredant per aquí, enredant per allà...”

dijous, 31 de març de 2011

La Bíblia


Ahir al vespre, en el Petit Palau de la Música, es va fer l'acte de presentació
de la Bíblia, més concretament de la nova edició, edició popular en tots els sentits, tant pel nombre, 30.000 exemplars, com pel preu, 9'95 euros, a l'abast de tothom.

Varen parlar dotze persones, a més d'altres que sense ser-hi presents van enviar-hi missatges.

Entre les intervencions n'hi hagueren de persones agnòstiques i de creients, però de totes elles la visió fou del tot positiva.

Es feu evident que sense la Bíblia, Occident no seria el que és, Europa no s'entendria
i en general seria totalment incomprensible l'art, la història i la societat actual.

Hem de tenir molt present que els grans codis que encara en certa forma regeixen les nostres societats vénen, procedeixen, de la Bíblia.

És evident que el coneixement de la Bíblia faria menys analfabets als nostres joves, i no només els joves. És ben cert que tindríem molt més clar d'on venim i els per què de moltes altres coses.

Per part meva, la intervenció que més em va agradar va ser la del poeta Joan Margarit.

dimecres, 30 de març de 2011

La conferència


Ahir al vespre, Jordi Pujol, va fer la seva esperada conferència. Ple a vessar com era de preveure, càmeres de fotografies, periodistes i TV a dojo. Grans expectatives, no va decebre.

A part d'enumerar tota la seva trajectòria, principalment les relacions Catalunya-Espanya, va ser ben explícit afirmant amb tota claredat que no se n'havia sortit en el seu intent d'encaixar Catalunya en una Espanya respectuosa i capaç de reconèixer la personalitat de Catalunya.

Va arribar a afirmar que no té cap alternativa a l'opció independentista, malgrat veure-la molt difícil.

En resum, va admetre un fet que moltes altres persones compartim. Que no és possible compartir res amb Espanya, doncs és incontestable que l'únic que pretén l'estat espanyol és convertir-nos en residuals. Aquest és el seu projecte, no en tenen ni en volen cap altre, i això és totalment al marge que es diguin PP o PSOE.

Va explicitar clarament tot el que havia fet per estabilitzar Espanya des de tots els camps i el que n'havia rebut: deslleialtat institucional, recursos de tota mena i males arts.

Finalment l'afirmació que no té arguments per oposar-se a la independència és un clam claríssim que no hi ha cap altre camí. Espanya ens hi empeny. Ara el que cal, el que caldrà, són líders seriosos, plantejaments rigorosos i fer camí.

No ens deixen cap altre opció!  

dilluns, 28 de març de 2011

Baixar al-Assad

El dictador sirià s'hi ha lluït, la repressió ha estat brutal amb més de 50 morts. Deu voler emular al seu pare però el marge per a igualar-lo encara és ampli.

El pare de l'interfecte, encara més dictador que el fill, va assassinar pràcticament tota una població perquè es varen revoltar i els va passar a sang i foc.

No podem oblidar que, aquest “sant baró”, com Saddam Husseim de l'Irak, en el seu temps varen formar part de la Internacional Socialista juntament amb Mubarak, Burguiba i altres “perles” del mateix estil.

La Internacional Socialista tenia una porta d'entrada molt gran, tan gran que fins i tot en va formar part el “socialdemòcrata” italià Bettino Craxi, paradigma del polític lladre i corrupte, que per cert, després de robar i estafar a Déu i sa mare, va haver de buscar refugi a Tunis, brillant metàfora, per cert.

Resulta ben curiosa aquesta obsessió de la socialdemocràcia de donar cabuda a la seva Internacional a tothom, sense mirar-s'hi gaire.

Malgrat tot és ben cert que no tots els polítics són iguals.

divendres, 25 de març de 2011

Com havia de ser, oi?


Sí, senyor! Els tribunals espanyols no han acceptat la legalització de Sortu, tal com totes les fonts preveien.

Els espanyols tenen la virtut de contradir-se a si mateixos. Malgrat haver estat dient temps i temps que si es refusava la violència com a arma d'acció política no hi hauria cap problema per a Sortu o per a qui fos, han tornat a dir que no.

El per què, cal analitzar-lo? Simplement ja ho havien decidit a priori perquè és una decisió política. La classe política en general està ben podrida per un costat i esclavitzada i sotmesa per l'altra.

La regeneració no es veu per enlloc i la submissió a l'estratègia del PP compartida pel PSOE és total.

Per a ells, com deia l'inefable Garzón, tot és ETA. Diríem que fins i tot els nadons fills d'abertzales ja en són membres. Com a bons espanyols que són Garzón, ZP, Patxi López i tutti quanti, podrien recrear el Tribunal de la Inquisició i tornar a promoure la neteja de sang. Seria tot molt més clar.

El que francament és pesat és haver d'aguantar aquesta Espanya, la democràcia espanyola i tot el que se'n desprèn. Cansat i denigrant.

Costa molt de treure'ns-els de sobre, però evidentment és l'únic que a hores d'ara és possible i realista. Ells trenquen, han trencat i trencaran qualsevol camí d'entesa o punt de trobada.

dijous, 24 de març de 2011

Ispansi


En rus vol dir espanyols. Vàrem anar a veure la pel·lícula que sota aquest nom s'exhibeix al Cine Renoir de Les Corts, a Barcelona. Ens feia gràcia pel tema doncs tracta dels nens que anaren a Rússia l'any 1937. Ens hi acompanyà una familiar que va formar part d'aquest col·lectiu.

A part que a ella li va interessar el film, cosa ben normal i comprensible doncs tot allò ho havia viscut en primera persona, a mi particularment em va semblar francament fluixa, per no dir molt fluixa. Sembla una pel·lícula amateur, els actors no resulten gaire creïbles i el guió sembla que no existeixi.

En resum una cosa és el tema que evidentment és interessant però cal recordar que ja s'havia fet en forma de documental o de “docudrama” i fou molt més interessant.

Ispansi, malgrat ser una història de ficció, francament no funciona. Lamentable, però aquesta és la realitat.

dimecres, 23 de març de 2011

Dues mostres


L'alcalde de Barcelona, Jordi Hereu, sembla que tingui ganes de protagonisme i no ho dic pas pel debat entre ell i el candidat Xavier Trias. Suposo que tothom qui l'hagi seguit ja n'haurà tret les seves conclusions.

Hi ha dues notícies relacionades amb el Sr. Hereu que francament no el deixen gaire bé.

Per un costat les traves que posa a la consulta de “Barcelona decideix”: l'home ni permet que es pugui fer campanya simplement per demanar la participació. Deu passar que el seu socialisme no es distingeix pas per la democràcia, i si a més es parla d'una consulta sobre la independència, malgrat que no té validesa a nivells “pràctics”, encara més.

Per altra banda que l'Ajuntament de Barcelona, i més concretament el seu alcalde, i el grup que li dóna suport, el PSC/PSOE, encara mantinguin la querella contra Vilaweb per la informació que aquest diari digital va fer sobre l'assumpte de l'actuació del Sr. Vilaró durant la celebració de l'Eurocopa de futbol a la Plaça Espanya resulta sorprenent. Brillant, Sr. Hereu, no s'esbrinen a fons els fets, però això si, si cal es “mata” al missatger.

El que sorprèn és que encara tingui la barra de tornar-se a presentar de candidat. No té ni vergonya ni sentit del ridícul!   

dimarts, 22 de març de 2011

Líbia

Han començat els bombardeigs sobre les zones militars de Trípoli que controlen els homes d'Al Gaddafi. Diuen que s'han iniciat les operacions per tal d'aconseguir el control de l'espai aeri libi.

Podríem dir que ja era hora. Sembla clar que no hi ha cap pensament d'operacions de caire terrestre, i fins i tot sembla que s'accepta la possible continuïtat del Coronel.

És evident que el sàtrapa libi ha fet tots els papers de l'auca en els anys i anys en que ha exercit el poder, des de líder àrab fins a revolucionari “verd” tot passant per cap africà i africanista. Val a dir que també ha estat amic de líders europeus als quals els ha venut gas i petroli.

Fins on arribaran les forces occidentals? Facilitaran un canvi de règim? O simplement ja els anirà bé un règim libi amb el coronel ben afeblit, i així poder negociar i controlar millor les fonts energètiques líbies?

Després de la bomba que va provocar els 257 morts de l'avió sobre Lockerbie i les nul·les conseqüències que se'n derivaren, per desgràcia, es pot esperar qualsevol cosa.

Diumenge passat, després d'una calçotada, comentàrem amb un company professor d'història, la por que ens feia el constant descrèdit de la política i malgrat tot concloguérem que la necessitat de regenerar la política i els polítics és actualment una tasca del tot prioritària i ineludible.

dijous, 17 de març de 2011

Jordi

S'ha mort el Jordi, el germà de la Teresa. Han passat quasi 11 anys amb aquest mal tan terrible que és l'Alzheimer i que finalment se l'ha emportat.

Aquesta malaltia espanta per la constant pèrdua de la memòria, per la desconnexió creixent amb els propis i amb l'entorn, per aquest anar desapareixent a poc a poc, per aquest anar-se convertint en un desconegut.

Aquesta forma de deixar de ser un mateix em provoca, m'ha provocat en els darrers anys, tota una sèrie de sensacions ben contradictòries.

La constant incertesa de fins on ens entenia, de fins on comprenia els gestos, de les reaccions quan la seva germana li cantava cançons...

Queden les darreres sensacions que vaig experimentar quan em mig somreia quan em veia. No sé ni sabré mai si era per la cabellera, per la barba blanca...

Jordi, que tinguis una bona acollida, demana perdó si creus que ho has de fer, gràcies per tot i ajuda'ns a nosaltres a fer el camí quan ens toqui.

dimecres, 16 de març de 2011

Hi ha algú més?

Al diari AVUI del dia 16 de març, a la secció “Les cares de la notícia”, Jesús Eguiguren, president del PSE, demana coratge a ZP en el tema de la legalització de Sortu. Arriba a afirmar que ZP no pren cap decisió per tal de quedar bé amb el PP.

Evidentment tot això no ha caigut gens bé a la seu del PSOE, on segueixen donant
tota la preeminència de l'acció a aquest personatge que cada dia que passa té més
semblances a Joseph Fouché, el polític i cap de la policia francesa de l'època napoleònica i de la posterior monàrquica. Em refereixo a Alfredo Pérez Rubalcaba.

Seria reconfortant pensar que comença a haver-hi persones de pes dins el PSOE que opten per vies polítiques i democràtiques.

Ara només cal esperar a veure que fan, si són capaços d'exercir aquest coratge que els demana Eguiguren o esperen a que tot això ho acabi fent el PP a la propera legislatura.

dimarts, 15 de març de 2011

I segueix

Ahir era una dia de “plom”, avui és totalment d'aigua, no para de ploure. Sembla que la pluja s'hagi instal·lat sobre la ciutat i sobre el cap de cada un dels seus ciutadans.

El temps dins de casa passa molt a poc a poc, fa la sensació tot plegat de mandra, d'una mandra immensa que es va allargassant com si no tingués ganes de marxar.

Aquesta sensació que el temps no passa, que res t'espera, que estàs totalment condicionat a la naturalesa té un punt d'angoixa.

I quan a més a més penses en el terratrèmol i el tsunami del Japó és fàcil arribar a la conclusió de la poca cosa que som.

A vegades et planteges el poc sentit que té l'existència humana, i que per això necessitem donar-li una transcendència que doni sentit en aquest pas per la terra.

Potser només són pensaments d'un dia passat per aigua que s'intueix llarg, molt llarg...

Són quarts de tres i ja no plou ...

dilluns, 14 de març de 2011

Gris i plujós

El dia és d'aquells que antigament es deia que era per anar al cine. Gris i plujós, podríem dir-ne un dia de plom.

Malgrat tot, la pluja és convenient i necessària, tant per a cadascú de nosaltres com per a la pròpia ciutat, però això no priva que imposi com una mena de mantell de tristor sobre la Ciutat.

Algunes remarques curioses. Avui no hi havia ningú que demanés almoina al Metro, tampoc hi havia músics, era com si el mal temps els hagués tret de la circulació. Si que hi havia, en canvi, els venedors de paraigües a tres euros la peça.

Aquest ambient per sort és circumstancial i ben aviat tornarem a gaudir del sol i la llum que tant caracteritza aquest país nostre.

Coneguda fa ben poc una notícia trista, molt trista de caire familiar, encara fa més notòria aquesta sensació de “plom” i de tristor.

divendres, 11 de març de 2011

Tsunami i Josep Pallach

Estic escoltant i veient la televisió, concretament el Canal 3/24, que està informant del tsunami. Les escenes són a la vegada fascinants i espantoses. Veure la natura amb tota la seva força i energia, i els humans com a simples criatures desvalgudes és molt colpidor, i això que els japonesos estan preparats per aquests tipus de fenòmens naturals, però possiblement no s'hi pugui fer res res més del que hi fan. Ajudar potser serà l'única opció que ens quedi als altres.

Ahir vàrem anar a l'acte que va organitzar la Fundació Rafael Campalans al local del PSC/PSOE de Barcelona per parlar del Reagrupament, del primer Reagrupament, el de Josep Pallach.

Dels participants de la mesa, Josep Verde Aldea, Marcel Gabarró, José Montilla, Isidre Molas i Joan Majó, només cal destacar el parlament del qui va ser alcalde de Mataró i exministre d'indústria del govern espanyol que va llegir alguns paràgrafs d'una carta que va dirigir a Joan Raventós cap allà l'any 1980, fa uns trenta anys, francament interessant i que segons va insistir ell s'havia de situar en el context pertinent, malgrat que els arguments podrien ser vàlids en el moment actual.

La resta de participants van tenir un to francament baix incloent-hi la de José Montilla. Per acabar dient que només havia sentit a Josep Pallach en una xerrada al Centre Catòlic de l'Hospitalet de Llobregat quan ell estava al PSUC s'ho podia haver estalviat i fins i tot hagués quedat molt més bé. A vegades si no es té res a dir, el silenci és or.

dijous, 10 de març de 2011

Paisatges humans

En el Metro de Barcelona els paisatges externs són ben poc estimulants en general. De tant en tant alguna corredissa a determinades estacions, algun avís dient que ha entrat un carterista que imagino que deu baixar a l'estació següent, els “piquets” de revisors que sempre van en grup i resulten força coercitius...

Una altra de les “atraccions” del Metro són els músics, des dels que van acompanyats d'aparells de reproducció que foten un xivarri que no sé si pretenen desvetllar-te o impedir que agafis el son, fins els més senzills i personalitzats que són els violins o els acordions.

Avui m'he trobat amb una sorpresa. Eren dues persones, una tocava el contrabaix, amb l'enorme volum de l'instrument, i l'altra una mena de flauta. Sonava molt bé i en el vagó on jo viatjava han aconseguit una bona recaptació, o això semblava, doncs déu n'hi do les persones que han allargat la mà i hi han contribuït.

A aquest pas aviat acabarem trobant-hi grups instrumentals i/o corals. Bé, d'aquests darrers ja me'n vaig trobar l'any passat als voltants de Nadal. Eren quatre xicots i cantaven nadales sense ànim “recaptador” sinó simplement per escampar les cançons. Va ser un trajecte molt agradable.

Confio que no acabem veient i sentint autèntiques orquestres, ni simfòniques ni de cambra al Metro! L'orquestra d'acordions del Metro de Barcelona, la podrien fer després de l'entrepà del migdia que una gran part d'ells es prenen a la Plaça de Can Bruixa, a la sortida del metro de Les Corts.

dimecres, 9 de març de 2011

"La Veu"

Sempre rebo “La Veu del Moviment de Defensa de la Terra-MDT”, i he de dir que no sé exactament el perquè. Dec estar en algun fitxer de fa anys i la inèrcia segueix. I me la llegeixo.

Em fa molta gràcia que el butlletí tot i ser, en teoria, molt revolucionari, o més ben dit independentista, marxista i socialista cada dia em sona a més “conservador” tant el llenguatge com els temes que tracta.

Els títols de capçalera habituals són l'anàlisi de les darreres eleccions, siguin les que siguin, des d'una perspectiva, evidentment “marxista” i la construcció de la “Unitat Popular”. Cal dir que aquesta pretesa Unitat Popular és un missatge constant del grup. Fa tota la sensació que és la seva gran utopia a la qual diria que tenen molt clar que no hi arribaran mai.

L'esmentada Unitat Popular sembla el remei a tots els mals, a tots els problemes, l'única font per a qualsevol solució, l'aigua miraculosa. No hi crec gaire en aquests tipus d'aigua, i em sembla que els caldria modernitzar i actualitzar tant el continent com el contingut del missatge, si és que realment volen sortir del gueto en el qual estan instal·lats.

També pot passar que no vulguin sortir-ne o que ja els està bé estar així.

dimarts, 8 de març de 2011

Antoni Bardina

Us preguntareu qui és, qui era?

Un amic que s'acaba de morir, que se n'ha anat. Amb ell havíem coincidit molt anys fent història del sindicalisme català, concretament a SOC -Solidaritat d'Obrers de Catalunya-.

El recordaré sempre d'aquells viatges en Metro, tornant des de la Plaça Catalunya fins a Les Corts, tot aprofitant el viatge per parlar de política i d'històries i anècdotes de la gent de l'Ajuntament de Barcelona on hi havia treballat força anys.

També havia explicat la seva vida fent de taxista, de les catorze i quinze hores al volant recorrent Barcelona, dels petits imports que encara havia cobrat de drets d'autor del músic Amadeu Vives del qual n'era familiar, de les històries de l'ambulància que havia conduït durant anys amb en Jordi Rico, algunes d'elles ben divertides encara que semblessin inversemblants. Compartirem les nostres històries de botiguers...

Després ens trobarem a l'autobús, concretament al 15, quan venia de recollir a la Rosa, la seva dona, que tornava del Mercat de Gràcia on hi tenia una parada.

Havia sortit diverses vegades el tema dels familiars que havien mort ben joves.

La seva activitat sindical a l'Ajuntament de Barcelona fou dura encara que ell se la prenia amb prou ànims, malgrat tenir un entorn gens favorable.

Aquells finals de conversa a la Travessera de Les Corts, a la sortida del Metro, es podien allargassar estona i estona, no solucionàvem el món, però quasi bé.

Toni, et trobarem a faltar i segur que seràs ben acollit en aquest darrer viatge. No ho dubtis pas!

dijous, 3 de març de 2011

Hivern

Fred, molt de fred, al carrer no t'hi pots aturar, més aviat t'has de moure ràpid, com si tinguessis pressa.

El dia és gris, no ha sortit el sol en tot el matí i la sensació de fred encara és més intensa i es pot anar intensificant així que es faci fosc.

La gent avui també és d'hivern. Van lleugerament encongits, els paraigües fan companyia, la roba embolcalla a tothom, les bufandes han eixit i els colls són menys visibles. La vestimenta cobreix els cossos que possiblement d'aquí un mes tornarem a veure amb tot el seu esplendor augurant l'explosió vital de la primavera.

Avui és d'aquells dies per anar al cine a gaudir d'una bona història i d'un ambient càlid. Potser la poca qualitat de les pel·lícules no hi ajudi gaire, però sempre se'n salven algunes. Aprofitant que la Teresa té sessió amb l'osteòpata m'hi arribaré però miraré abans si en trobo alguna d'acció que estigui bé.

dimarts, 1 de març de 2011

Acaba d'arribar!

Fa un moment han trucat a la porta. Han portat el darrer llibre de l'Oriol Malló, el segon de casa, resident des de fa temps a Mèxic DF. Si no m'equivoco és el desè que escriu i publica.

El títol és “El cártel español - Historia crítica de la reconquista económica de México y América Latina-” És la història de la penetració de les grans empreses espanyoles a Llatinoamèrica i del control econòmic conseqüent. Història per cert consolidada durant el mandat del poder socialista a Espanya liderada pel gran capo Felipe González. Suposo que serà interessant i incisiu i punyent, en l'estil que caracteritza a l'Oriol.

El començaré a llegir quan acabi el que actualment tinc entre mans: “Postguerra” de Tony Jud. Ja he superat la meitat. El comentaré quan l'acabi, i tot seguit iniciaré “El cártel español” que també serà comentat quan n'enllesteixi la lectura.

Tinc feina per temps, l'anirem fent sense presses, a poc a poc com es correspon pel gruix dels dos llibres.

dilluns, 28 de febrer de 2011

Generalització de l'almoina

Parlo de les sensacions que em produeix al cap del dia, a Barcelona, les constants demandes d'almoines que et posen a prova durant tot el dia.

Quan vas a comprar el diari, el que està assegut a l'entrada del supermercat Consum, a l'Avinguda Madrid, el que et trobes al forn... Aquests són fixos, cada dia hi són. Després hi ha els circumstancials, la senyora que ha sortit amb bata de casa seva que et demana diners i que afirma que no ha menjat res... Podria continuar perquè la diversitat és realment àmplia. També hi ha persones joves que tens la sensació que són més aviat penques o ganduls. Després hi ha el grup del Metro, des dels músics, bàsicament acordionistes, i no parlem de les dones de la “cantarella” que diuen que són romaneses i que Déu n'hi do el pesades que són.

En un altre camp hi tenim els que expliquen històries. Començant pel que ha sortit de la presó i “no tiene donde dormir” o “duerme en la calle”, el que té una malaltia terminal i t'ensenya un certificat, els que estan asseguts amb un cartell dient que tenen no sé quants fills, a vegades ben fet i tot, i que sembla fet per ordinador i impressora

Diuen que hi ha persones que demanen perquè psicològicament no estan bé, que és l'expressió d'una malaltia. Sigui pel que sigui també formen part d'aquest paisatge ciutadà que acaba fent una certa angúnia.

Tot plegat fa aquesta estranya sensació que la pobresa s'està fent cada dia més present, i que ja no és cosa de quatre. Potser la situació en realitat no és tan greu, però hi ha dies que ho sembla, francament.

divendres, 25 de febrer de 2011

Inesperat

Fa uns dies el meu fill gran em va preguntar per què sempre escric sobre notícies de premsa. I va afegir que podia escriure sobre mi mateix, sobre els meus sentiments...
Em vaig quedar glaçat, em va sorprendre, no vaig saber què dir.

Avui, que hem sortit amb la Teresa a fer una sèrie d'encàrrecs, malgrat el dia que fa, el bé que s'està prenent el sol, malgrat la llum que irradia tota la ciutat, el meu estat d'ànim no m'hi ha acompanyat gaire.

L'absència de dos fills, un a l'Argentina i l'altre a Mèxic, em pesa molt, a més amb la sensació que puc trigar molt a tornar-los a veure. Sóc perfectament conscient que la vida dóna molts tombs, però... I ni Internet, ni l'Skype, ni el telèfon no solucionen el problema ni la llunyania.

Certament, hauria de superar aquest estat d'ànim, bàsicament pels que tinc a prop meu i m'estimen, però com fer-ho? M'hi haig de posar. Possiblement només depèn de mi.

Dispenseu el rotllo pseudoexistencialista!

dimecres, 23 de febrer de 2011

23-F

He seguit una mica algunes tertúlies i determinats articles sobre el 23-F i francament me n'he cansat.

Per un costat tenim els records d'alguns que hi varen participar, la major part des de formes més aviat tangencials. Per un altre costat s'expliquen com determinats personatges van viure aquells moments.

Ara bé continuem sense saber, i a aquest pas em sembla que ho seguirem ignorant per molt de temps, el paper del Borbó, les llargues hores que vam passar sense notícies, i quins van ser els pactes autèntics entre la Casa Reial, l'exèrcit espanyol i la resta dels poders fàctics de l'Estat.

Les conseqüències les vàrem tenir clares amb ben poc temps: la regressió autonòmica, la LOAPA i sobretot l'avís per a navegants que s'havia acabat el procés autonòmic i que per tant no hi havia ni barca ni mar. Només quedava, com és habitual a Espanya, la Meseta i Madrid com a font de tot el poder. Algú s'havia fet il·lusions?

Han passat 30 anys i què ha canviat? S'admeten respostes!

dimarts, 22 de febrer de 2011

Europa i el sàtrapa

A aquestes hores, les 15 hores del dia 22 de febrer, encara no està del tot clar com poden acabar els esdeveniments a Líbia. Seria reconfortant que el sàtrapa al-Gaddafi hagués de plegar, fos jutjat pel seu propi poble o per un tribunal internacional. Tant se val.

Convé recordar que aquest individu fou el responsable polític de l'atemptat contra un avió de passatgers, sobre de Lockerbie a Escòcia, on varen morir 270 persones. Cal recordar que l'autor material, qui va posar la bomba, fou detingut i al cap de no gaire temps alliberat per raons humanitàries, perquè segons es va dir tenia un càncer terminal, malgrat que determinades fonts informatives mantenen que ha fet vida normal durant molt de temps a Líbia

Al-Gaddafi que es feia dir mots tan “escaients” com revolucionari, líder, pare de la RAU -República Àrab Unida-, va tenir també el seu moment de glòria, per dir-ho d'alguna forma, quan va escriure, publicar i escampar el seu “Llibre Verd”. Algú ho recorda?

El problema com sempre, està en el fet del suport general que ha tingut d'Europa.
El per què? Petroli i matèries primeres, i per tant s'ha anat fent la vista grossa.

Què passarà? Confiem que gent amb seny pugui acabar amb el bany de sang contra la pròpia població i que Europa ajudi als demòcrates, encara que només sigui per rentar-se la consciència.

dilluns, 21 de febrer de 2011

Joan Majó

L'exministre ha publicat al diari ARA dos articles, un ahir dia 20 i l'altre, avui, dia 21 de febrer. El títol és “Resignació o independència”. Només he pogut llegir el darrer perquè el primer, per causes que no fan el cas, no hi he tingut accés.

Faig referència als dos resums de l'article d'avui. El primer afirma: “Els últims dos o tres anys han suposat un desencís, important, amb el resultat d'un panorama obscur per a l'avenç del federalisme” i el segon concreta: “Si algun dia sóc independentista, serà perquè m'hi han obligat des d'Espanya, però ho seré amb recança”.

Sr. Joan Majó, creu, vostè, encara amb el federalisme? Qui d'Espanya és vol federar amb Catalunya? Si algun dia passa a engruixir les rengles de l'independentisme, pensi que molt possiblement serà una conseqüència lògica de la impossibilitat que Espanya li ofereixi cap altre via.

diumenge, 20 de febrer de 2011

Decidim!

Fa una estona hem tornat de les Cotxeres de Sants on s'ha fet un acte de “Barcelona Decideix” per tal de promocionar la votació del proper 10 d'abril. Potser cal aclarir, que d'una forma avançada, ja s'està recollint el vot per diferents punts de la ciutat.

Realment seria important tenir un bon resultat de participació, concretament a Barcelona, que és la capital del país i per tant té un pes simbòlic que sobrepassa el seu factor numèric.

Sovint s'oblida la gran sort que tenim a Catalunya de disposar d'una capital de la importància i el pes en tots els sentits de Barcelona.

A vegades parlem de la Catalunya interior com si fos la visió ideal del país però ens equivocaríem greument si oblidéssim que Catalunya sense Barcelona no seria res. Hauríem estat dominats i vençuts fa molts anys.

De la capacitat de treball, de la resistència quan ha calgut dels barcelonins n'han sorgit sovint les primeres i les darreres defenses. Barcelona i la resta de catalans estem obligats a treballar junts si volem la llibertat del nostre poble.

Podem fer-ho i ho farem!

divendres, 18 de febrer de 2011

Què més vol?

El Sr. Francesc Camps, perdó, Francisco o Paco, però mai Francesc, no tinc cap ganes d'ofendre al personatge, ja té un nou trofeu de caça: TV3 no es veu al País Valencià. Ai! altra vegada m'heu de dispensar, Comunitat Valenciana.

No és l'únic polític impresentable que tenim per la Mediterrània perquè entre un Berlusconi i un Camps no sé si hi ha gaires diferències. Bé, el primer sembla que li agraden, potser massa i tot, les dones, fins i tot les menors. El segon no ho sé, però la pinta que en general fa és ben anguniosa i no pas pels excessos del president italià.

El País Valencià i Itàlia semblen compartir un cert sentit de fastigueig en relació a la política, i en canvi mantenen una gran capacitat comercial i de desenvolupament econòmic. No té res d'estrany que excel·leixin en altres camps, quan veuen els dirigents que tenen!

Ara per ara el que queda clar és que el liberalisme que exhibeix el Sr. Camps, de tant en tant, és simplement d'aparador, o si voleu, instrumental.

Podrà seguir amb els esquemes corruptes que tant el persegueixen des de fa temps.
Que pot acabar sortint-ne tan “innocent” com sempre, potser si, però els dubtes cada dia es van i s'aniran intensificant.

dimecres, 16 de febrer de 2011

Ja sap on s'ha posat?

Suposo que Brian Currin coneix prou bé la situació a Euskadi i a l'Estat Espanyol, que sap perfectament la història del franquisme i tota l'evolució de la transició espanyola.

Ha de saber que per desgràcia el dictador Francisco Franco va morir al llit, que va començar i va acabar matant, i que va estar al poder més de trenta cinc anys.

La tan “alabada transició” va ser més aviat el gran perdó per als franquistes, i va representar un accés generacional que va poder substituir el franquisme tot respectant el que els franquistes havien aconseguit, sense anar gaire a fons en pràcticament res.

El senyor Currin, a qui li desitjo tots els èxits possibles, no es trobarà pas un camí planer, sinó més aviat costerut i ple de viaranys enganyosos.

Haurà de tenir molta paciència, molta serenitat i molta sort.

Els hereus de Franco, siguin per la dreta o per l'esquerra, no han desaparegut del tot.
Segueixen estan ben presents a la maquinària de l'estat espanyol i acompleixen les ordres que els passen. La independència dels poders a Espanya ni funciona ni ha funcionat fins ara.

divendres, 11 de febrer de 2011

Ho haurà de fer el PP?

El govern espanyol del PSOE ha tornat a demostrar que no té política pròpia i que és mou segons les pressions del PP.

El cas de la legalització de l'esquerra abertzale és, francament, de manual. Podrien tenir una estratègia concreta i mirar d'aplicar-la, això seria el normal que faria un partit seriós.

Però res de res, segueixen anant a remolc del discurs del PP, i el que és pitjor és que en són esclaus. Se senten incapaços d'adoptar uns criteris coherents i portar-los a la pràctica. El PP els marca el camí, i ells, au! a seguir-los fil per randa.

Si tot plegat continua així s'acabarà produint el fet contradictori que acabi sent el PP qui legalitzi a Sorku quan el PP, possiblement, guanyi les eleccions estatals l'any que ve.

Tanta manca de criteris hi ha a Can ZP? Tan mancats d'idees estan aquesta gent del PSOE? Tanta por tenen del PP que tenalla qualsevol acció del govern espanyol?

Coneixem prou bé les mancances de Rodríguez Zapatero, però és que el pitjor és que aquestes mancances no són només del cap de govern sinó del PSOE en bloc.

Sembla que estiguin decidits a regalar al PP la victòria, el proper govern d'Espanya, les idees de futur i les opcions polítiques dels propers anys.

No sé si les opcions del PSOE són l'eutanàsia o el suïcidi però el resultat acabarà sent el mateix.

dijous, 10 de febrer de 2011

L'arbre!

L'havien tallat fa temps. N'havia quedat més o menys un metre, era gruixut, malgrat tot havia anat fullant. Podríem dir que era un arbre resistent.

Una grua i altres màquines de l'ajuntament l'ha aconseguit arrencar del terra. L'arbre ha perdut, l'administració ha guanyat.

Això ha succeït a Barcelona, a l'Avinguda Madrid, entre el carrers Joan Güell i Lluçà, concretament avui, aquest matí.

Hi han posat una placa explicant no sé exactament què. Ja ho llegiré, però l'arbre ja no hi és. Ha resistit molt de temps, era agradable veure aquelles fulles que rebrotaven del gruixut tronc.

Potser és un fet insignificant però serveix de metàfora.

És dur resistir, i sovint pot semblar que no serveix per a res, però no us ho creguéssiu pas!

Un record per a l'arbre i per a les dones i els homes que resisteixen!

dimecres, 9 de febrer de 2011

No saben callar?

Ara simplement perquè el govern espanyol ha permès la possibilitat d'endeutament
de la Generalitat de Catalunya ha tornat a sortir tota la “caverna de les Españas” i han tronat pels privilegis que es donen a Catalunya, tornant, com no? A les preteses discriminacions que es fan constantment a favor de Catalunya, fins i tot el “señorito” de Madrid, l'Alberto Ruiz Gallardón ha sortit fent-se l'emprenyat.

Això que la possibilitat de l'endeutament ja s'ha generalitat, totes les autonomies podran fer-ho, doncs com sempre Catalunya va a l'avançada, trenca les barreres i obre camins, als que tothom s'hi apunta posteriorment.

Però sobretot aquest joc d'acusar a Catalunya de tots els mals sembla que els estimuli, els fa viure, si no poguessin fer això que farien?. És el seu joc predilecte, sembla que el dia que Catalunya sigui independent, tots voldran ser-ho. Seria curiós veure que 17 autonomies volen ser nacions independents. Seria la hòstia! Encara ho veurem!

dimarts, 8 de febrer de 2011

Què més volen?

Rufi Etxeberria ha parlat clar. El dirigent abertzale ha manifestat amb tota claredat i contundència que el món independentista basc està per la lluita política pacífica, que vol participar a les properes eleccions municipals. Ha refusat la violència com a arma política.

Però ara els senyors del PSOE posen i posaran tots els entrebancs possibles per tal que això no sigui possible. El PP hi pressiona, perquè del que senzillament es tracta és d'impedir la presència dels candidats independentistes a les properes eleccions municipals.

Tal com estan orientades les perspectives abertzales el normal seria que es facilitessin les coses per la integració de l'esquerra basca a la via democràtica. En una democràcia com l'anglesa, per exemple, això seria un fet que s'aniria encadenant a d'altres per acabar amb la normalització de la vida política.

A l'estat espanyol les coses no són ben bé iguals. Bàsicament el PP, però també una gran part del PSOE, pretenen continuar tenint l'esquerra basca fora de la “seva democràcia”. Volen seguir mantenint l'anomalia basca actual.

Confiem que els partits catalans facin allò que han de fer.

dijous, 27 de gener de 2011

Una altra recomanació

Concretament l'article que publica avui en el diari ARA, Ferran Sáez, a la pàgina 33 amb el títol de “El mur magribí no caurà”.

Una molt bona exposició del tema, perfectament emmarcada i amb criteris clars i concrets. Per dir-ho d'una altra forma, amb l'estil característic de l'assagista.

Remarco la síntesi que trobo que reflecteix molt bé el contingut de l'article esmentat.

Diu: “Els valors democràtics no tenen res a veure amb un règim polític o legal. Són valors que només floreixen després d'un llarg procés”

Em sembla que prou bé que ho sabem els catalans que hem hagut de suportar el franquisme, la transició i... I malauradament encara som en aquest llarg procés del qual parla Sáez.

dimecres, 26 de gener de 2011

Lògic

El President Jordi Pujol ha fet un pas endavant, penso que realment important.

A través de l'editorial setmanal que publica a la pàgina web del seu Centre d'Estudis fa un pas més a favor de l'independentisme, més que res pel camí sense sortida a que condueix la via autonomista.

Les dues frases que remarca la notícia a l'Avui de 26 de gener, són prou simptomàtiques de la visió actual de Pujol:

1. “Si algun canvi hi pot haver, és més fàcil que sigui per a mal que per a bé.
L'alternativa ara només podria ser la independència”.

2. “Durant anys el nacionalisme català majoritari no ha estat independentista. Tenia
arguments. Ara ja no en té”.

És difícil dir tantes coses en tan poc espai. Pujol reconeix la impossibilitat d'encaixar Catalunya dins una Espanya democràtica, respectuosa amb Catalunya i els catalans. En el fons el dilema és tan bèstia com sempre: llibertat i per tant independència o simple submissió.

Fotut, però ben real!

dimarts, 25 de gener de 2011

Les "caixes"

Cal llegir, i francament el recomano, l'article de Jaume Terribas al diari AVUI, de 25 de gener d'enguany, a la secció “Anàlisi” titulat: “Catalunya sense caixes?”.

L'autor és economista, però a més a més aporta experiències concretes que donen un valor afegit de gran importància sobre les caixes catalanes, i del món financer de l'Estat Espanyol.

Algunes de les seves experiències són claus per entendre aquest món que sovint a d'altres se'ns fan notòriament difícils.

Una persona que ha estat treballador de “la Caixa” durant molts anys, que ha fet d'inspector del Banc d'Espanya, que té un clar sentit de país, que ha treballat per Catalunya des de diversos camps, començant pel sindical a través de SOC - Solidaritat d'Obrers de Catalunya-, té tota una sèrie de claus que poden ajudar a entendre determinades qüestions d'aquest camp.

És per tot això i per una confiança personal en la seva integritat i en la seva vàlua professional que fan molt recomanable l'article esmentat. És per tot això que el recomano. Val la pena!

dilluns, 24 de gener de 2011

Funeral

Fa una estona hem tornat del Tanatori de Sant Gervasi després de la misa-funeral celebrada per a David Martínez Madero, cap de l'Oficina Antifrau de Catalunya, mort d'un infart a l'aeroport de Milà, a la Llombardia.

Hi havia molta gent, i es notava que era apreciat i estimat. El capellà oficiant ha estat francament bé, fins i tot en alguns moments ens ha fet emocionar. Molta gent ha combregat.

Al final tenies la certesa que realment havia marxat una bona persona, un d'aquells que són, o més ben dit han estat, la sal de la terra.

No és el primer cop que tinc la impressió que se'n van els millors, malgrat ser conscient que això no és veritat, que la mort ens acaba anivellant a tots però això no treu que en determinats casos unes morts et colpeixen molt més que altres i t'arriben a sacsejar amb molta més força.

A més, pensar que només tenia 47 anys i que encara podia donar molt de si ho fa més colpidor.

David, amb tot el que hem sabut de tu, de ben segur que Déu et tindrà ben a prop seu.

Un bon viatge de part nostra, i principalment de part de l'Oriol.

dijous, 20 de gener de 2011

Si és veritat...

El “breu” de Desclot-Vicent Sanchis del diari AVUI, de 20 de gener, potser caldria ampliar-lo. Ell mateix o algú altre amb coneixement de causa perquè el tema s'ho val.

No és el primer cop que em plantejo la problemàtica dels costos universitaris, de qui els paga i dels rendiments que se'n deriven.

Avui en dia, que tot té els seus costos, s'hauria d'avaluar de forma pública i clara el que val cada cosa i qui ho paga i a càrrec de qui va la despesa. Caldria, sense cap mena de dubte, fer aquestes avaluacions.

El que no té cap sentit ni l'ha tingut mai és que es consumeixi el diner públic i n'acabin treien profit els més ganduls o els més penques.

El diner que és de tots, i més en temps de crisi, ha de ser gestionat amb criteris d'eficiència i també de rendibilitat.

La universitat, les universitats, no poden ser una fàbrica de despesa inútil, doncs això acaba sent una gran estafa per a la societat, i per cadascú de nosaltres.

dimecres, 19 de gener de 2011

Lluís Manzanal

Ens ha deixat. Sabíem que estava greument malalt, però malgrat tot esperàvem una intervenció quirúrgica de la qual, normalment, esperes que... Ho sabíem, però no comptàvem que el desenllaç fos tan ràpid.

CDC, i més concretament CDC-Les Corts perd un dels seus activistes municipals més destacats en uns moments en els que podia haver continuat demostrant la seva vàlua en aquest àmbit.

Ens vàrem conèixer com a pares d'alumnes de l'escola Barrufet de Sants. Després vam coincidir en el PSC (R), el Reagrupament de Josep Pallach, a l'agrupació de Sants-Les Corts. De tot això ja fa molts i molts anys. I ens vàrem anar retrobant de tant en tant fins acabar coincidint a CDC.

Em queda el record de com es sabia moure amb els comerciants del barri amb una franquesa i una empenta que per mi, que sempre m'haig de pensar les coses dues o tres vegades, em sorprenia. Francament trobarem a faltar la seva constància, el seu treball.

Des d'aquí m'agradaria donar el meu suport a la família, als amics, i a tota la militància de l'Agrupació.

Lluís, descansa en pau.

dilluns, 17 de gener de 2011

Ofensiva centralista!

La premsa ara parla d'una ofensiva centralista, com si això fos una sorpresa. Voleu dir que és un fet excepcional? Voleu dir que això és una notícia?

Tot això no és res més que la normal política del govern espanyol, tant si els temps són de bonança com si no ho són.

Hi ha dos llenguatges prou coneguts. Un és el del PP, abrupte i directe i que sempre té al seu costat els que podríem dir-ne extremistes de la dreta: periodistes concrets, tertulians i tota la “brunete mediática” que fan de “vanguardia rojaygualda” sempre ben activa i activada amb les corresponents subvencions quan cal. L'altre front teòricament més educat i formal que es correspon al PSOE i que no deixa de dir el mateix amb diferents noms, com “armonización”, excessos de la despesa autonòmica, "despilfarros" de tot tipus, i tot el que vulgueu, doncs quan s'hi posen mai es queden curts.

La resposta per part nostra? Heus aquí la qüestió, suau sempre, moderada amb les formes, sense cap insult. Només faltaria!

La pregunta de fons seria menys retòrica, seguim fent el què hem de fer? Plantegem les coses i les accions amb sentit de país? Sabem fer els nostres plans, al marge de les seves accions? Tenim clar el què hem de fer, quan hem de fer-ho i com ho hem de fer?

divendres, 14 de gener de 2011

El llibre

Diu la premsa que el bocamoll de Joan Ferran ha escrit un llibre que no penso pas comprar. Tinc pendents lectures de Tony Judt molt més interessants, evidentment.

No cal llegir el que ja sabem per les seves participacions a tertúlies radiofòniques i les seves diatribes exposades per mitjans diversos. No cal fer un esforç supletori.

El que si que estaria bé és que algú fes un llibret sobre l'ínclit Ferran, les seves accions de fa anys, el temps que va estar a la presó, com va aprofitar l'amnistia i d'altres coses del mateix estil.

No és pas per ànsies de passar comptes amb el personatge, però no estaria gens malament saber d'on procedeix el polític i quines són les fonts que ha mamat
el senyor de la “crosta”. Certs comportaments, tan personals com col·lectius, ajudarien a conèixer com realment és la persona al·ludida.

Conèixer els antecedents de determinades persones que s'han dedicat a “fustigar”, quan no a insultar i calumniar a tothom, és un complement necessari per entendre alguna cosa.

Repeteixo, estaria bé descobrir Joan Ferran!