dijous, 3 de març de 2011

Hivern

Fred, molt de fred, al carrer no t'hi pots aturar, més aviat t'has de moure ràpid, com si tinguessis pressa.

El dia és gris, no ha sortit el sol en tot el matí i la sensació de fred encara és més intensa i es pot anar intensificant així que es faci fosc.

La gent avui també és d'hivern. Van lleugerament encongits, els paraigües fan companyia, la roba embolcalla a tothom, les bufandes han eixit i els colls són menys visibles. La vestimenta cobreix els cossos que possiblement d'aquí un mes tornarem a veure amb tot el seu esplendor augurant l'explosió vital de la primavera.

Avui és d'aquells dies per anar al cine a gaudir d'una bona història i d'un ambient càlid. Potser la poca qualitat de les pel·lícules no hi ajudi gaire, però sempre se'n salven algunes. Aprofitant que la Teresa té sessió amb l'osteòpata m'hi arribaré però miraré abans si en trobo alguna d'acció que estigui bé.

dimarts, 1 de març de 2011

Acaba d'arribar!

Fa un moment han trucat a la porta. Han portat el darrer llibre de l'Oriol Malló, el segon de casa, resident des de fa temps a Mèxic DF. Si no m'equivoco és el desè que escriu i publica.

El títol és “El cártel español - Historia crítica de la reconquista económica de México y América Latina-” És la història de la penetració de les grans empreses espanyoles a Llatinoamèrica i del control econòmic conseqüent. Història per cert consolidada durant el mandat del poder socialista a Espanya liderada pel gran capo Felipe González. Suposo que serà interessant i incisiu i punyent, en l'estil que caracteritza a l'Oriol.

El començaré a llegir quan acabi el que actualment tinc entre mans: “Postguerra” de Tony Jud. Ja he superat la meitat. El comentaré quan l'acabi, i tot seguit iniciaré “El cártel español” que també serà comentat quan n'enllesteixi la lectura.

Tinc feina per temps, l'anirem fent sense presses, a poc a poc com es correspon pel gruix dels dos llibres.

dilluns, 28 de febrer de 2011

Generalització de l'almoina

Parlo de les sensacions que em produeix al cap del dia, a Barcelona, les constants demandes d'almoines que et posen a prova durant tot el dia.

Quan vas a comprar el diari, el que està assegut a l'entrada del supermercat Consum, a l'Avinguda Madrid, el que et trobes al forn... Aquests són fixos, cada dia hi són. Després hi ha els circumstancials, la senyora que ha sortit amb bata de casa seva que et demana diners i que afirma que no ha menjat res... Podria continuar perquè la diversitat és realment àmplia. També hi ha persones joves que tens la sensació que són més aviat penques o ganduls. Després hi ha el grup del Metro, des dels músics, bàsicament acordionistes, i no parlem de les dones de la “cantarella” que diuen que són romaneses i que Déu n'hi do el pesades que són.

En un altre camp hi tenim els que expliquen històries. Començant pel que ha sortit de la presó i “no tiene donde dormir” o “duerme en la calle”, el que té una malaltia terminal i t'ensenya un certificat, els que estan asseguts amb un cartell dient que tenen no sé quants fills, a vegades ben fet i tot, i que sembla fet per ordinador i impressora

Diuen que hi ha persones que demanen perquè psicològicament no estan bé, que és l'expressió d'una malaltia. Sigui pel que sigui també formen part d'aquest paisatge ciutadà que acaba fent una certa angúnia.

Tot plegat fa aquesta estranya sensació que la pobresa s'està fent cada dia més present, i que ja no és cosa de quatre. Potser la situació en realitat no és tan greu, però hi ha dies que ho sembla, francament.