divendres, 11 de març de 2011

Tsunami i Josep Pallach

Estic escoltant i veient la televisió, concretament el Canal 3/24, que està informant del tsunami. Les escenes són a la vegada fascinants i espantoses. Veure la natura amb tota la seva força i energia, i els humans com a simples criatures desvalgudes és molt colpidor, i això que els japonesos estan preparats per aquests tipus de fenòmens naturals, però possiblement no s'hi pugui fer res res més del que hi fan. Ajudar potser serà l'única opció que ens quedi als altres.

Ahir vàrem anar a l'acte que va organitzar la Fundació Rafael Campalans al local del PSC/PSOE de Barcelona per parlar del Reagrupament, del primer Reagrupament, el de Josep Pallach.

Dels participants de la mesa, Josep Verde Aldea, Marcel Gabarró, José Montilla, Isidre Molas i Joan Majó, només cal destacar el parlament del qui va ser alcalde de Mataró i exministre d'indústria del govern espanyol que va llegir alguns paràgrafs d'una carta que va dirigir a Joan Raventós cap allà l'any 1980, fa uns trenta anys, francament interessant i que segons va insistir ell s'havia de situar en el context pertinent, malgrat que els arguments podrien ser vàlids en el moment actual.

La resta de participants van tenir un to francament baix incloent-hi la de José Montilla. Per acabar dient que només havia sentit a Josep Pallach en una xerrada al Centre Catòlic de l'Hospitalet de Llobregat quan ell estava al PSUC s'ho podia haver estalviat i fins i tot hagués quedat molt més bé. A vegades si no es té res a dir, el silenci és or.

dijous, 10 de març de 2011

Paisatges humans

En el Metro de Barcelona els paisatges externs són ben poc estimulants en general. De tant en tant alguna corredissa a determinades estacions, algun avís dient que ha entrat un carterista que imagino que deu baixar a l'estació següent, els “piquets” de revisors que sempre van en grup i resulten força coercitius...

Una altra de les “atraccions” del Metro són els músics, des dels que van acompanyats d'aparells de reproducció que foten un xivarri que no sé si pretenen desvetllar-te o impedir que agafis el son, fins els més senzills i personalitzats que són els violins o els acordions.

Avui m'he trobat amb una sorpresa. Eren dues persones, una tocava el contrabaix, amb l'enorme volum de l'instrument, i l'altra una mena de flauta. Sonava molt bé i en el vagó on jo viatjava han aconseguit una bona recaptació, o això semblava, doncs déu n'hi do les persones que han allargat la mà i hi han contribuït.

A aquest pas aviat acabarem trobant-hi grups instrumentals i/o corals. Bé, d'aquests darrers ja me'n vaig trobar l'any passat als voltants de Nadal. Eren quatre xicots i cantaven nadales sense ànim “recaptador” sinó simplement per escampar les cançons. Va ser un trajecte molt agradable.

Confio que no acabem veient i sentint autèntiques orquestres, ni simfòniques ni de cambra al Metro! L'orquestra d'acordions del Metro de Barcelona, la podrien fer després de l'entrepà del migdia que una gran part d'ells es prenen a la Plaça de Can Bruixa, a la sortida del metro de Les Corts.

dimecres, 9 de març de 2011

"La Veu"

Sempre rebo “La Veu del Moviment de Defensa de la Terra-MDT”, i he de dir que no sé exactament el perquè. Dec estar en algun fitxer de fa anys i la inèrcia segueix. I me la llegeixo.

Em fa molta gràcia que el butlletí tot i ser, en teoria, molt revolucionari, o més ben dit independentista, marxista i socialista cada dia em sona a més “conservador” tant el llenguatge com els temes que tracta.

Els títols de capçalera habituals són l'anàlisi de les darreres eleccions, siguin les que siguin, des d'una perspectiva, evidentment “marxista” i la construcció de la “Unitat Popular”. Cal dir que aquesta pretesa Unitat Popular és un missatge constant del grup. Fa tota la sensació que és la seva gran utopia a la qual diria que tenen molt clar que no hi arribaran mai.

L'esmentada Unitat Popular sembla el remei a tots els mals, a tots els problemes, l'única font per a qualsevol solució, l'aigua miraculosa. No hi crec gaire en aquests tipus d'aigua, i em sembla que els caldria modernitzar i actualitzar tant el continent com el contingut del missatge, si és que realment volen sortir del gueto en el qual estan instal·lats.

També pot passar que no vulguin sortir-ne o que ja els està bé estar així.

dimarts, 8 de març de 2011

Antoni Bardina

Us preguntareu qui és, qui era?

Un amic que s'acaba de morir, que se n'ha anat. Amb ell havíem coincidit molt anys fent història del sindicalisme català, concretament a SOC -Solidaritat d'Obrers de Catalunya-.

El recordaré sempre d'aquells viatges en Metro, tornant des de la Plaça Catalunya fins a Les Corts, tot aprofitant el viatge per parlar de política i d'històries i anècdotes de la gent de l'Ajuntament de Barcelona on hi havia treballat força anys.

També havia explicat la seva vida fent de taxista, de les catorze i quinze hores al volant recorrent Barcelona, dels petits imports que encara havia cobrat de drets d'autor del músic Amadeu Vives del qual n'era familiar, de les històries de l'ambulància que havia conduït durant anys amb en Jordi Rico, algunes d'elles ben divertides encara que semblessin inversemblants. Compartirem les nostres històries de botiguers...

Després ens trobarem a l'autobús, concretament al 15, quan venia de recollir a la Rosa, la seva dona, que tornava del Mercat de Gràcia on hi tenia una parada.

Havia sortit diverses vegades el tema dels familiars que havien mort ben joves.

La seva activitat sindical a l'Ajuntament de Barcelona fou dura encara que ell se la prenia amb prou ànims, malgrat tenir un entorn gens favorable.

Aquells finals de conversa a la Travessera de Les Corts, a la sortida del Metro, es podien allargassar estona i estona, no solucionàvem el món, però quasi bé.

Toni, et trobarem a faltar i segur que seràs ben acollit en aquest darrer viatge. No ho dubtis pas!