dijous, 17 de març de 2011

Jordi

S'ha mort el Jordi, el germà de la Teresa. Han passat quasi 11 anys amb aquest mal tan terrible que és l'Alzheimer i que finalment se l'ha emportat.

Aquesta malaltia espanta per la constant pèrdua de la memòria, per la desconnexió creixent amb els propis i amb l'entorn, per aquest anar desapareixent a poc a poc, per aquest anar-se convertint en un desconegut.

Aquesta forma de deixar de ser un mateix em provoca, m'ha provocat en els darrers anys, tota una sèrie de sensacions ben contradictòries.

La constant incertesa de fins on ens entenia, de fins on comprenia els gestos, de les reaccions quan la seva germana li cantava cançons...

Queden les darreres sensacions que vaig experimentar quan em mig somreia quan em veia. No sé ni sabré mai si era per la cabellera, per la barba blanca...

Jordi, que tinguis una bona acollida, demana perdó si creus que ho has de fer, gràcies per tot i ajuda'ns a nosaltres a fer el camí quan ens toqui.

dimecres, 16 de març de 2011

Hi ha algú més?

Al diari AVUI del dia 16 de març, a la secció “Les cares de la notícia”, Jesús Eguiguren, president del PSE, demana coratge a ZP en el tema de la legalització de Sortu. Arriba a afirmar que ZP no pren cap decisió per tal de quedar bé amb el PP.

Evidentment tot això no ha caigut gens bé a la seu del PSOE, on segueixen donant
tota la preeminència de l'acció a aquest personatge que cada dia que passa té més
semblances a Joseph Fouché, el polític i cap de la policia francesa de l'època napoleònica i de la posterior monàrquica. Em refereixo a Alfredo Pérez Rubalcaba.

Seria reconfortant pensar que comença a haver-hi persones de pes dins el PSOE que opten per vies polítiques i democràtiques.

Ara només cal esperar a veure que fan, si són capaços d'exercir aquest coratge que els demana Eguiguren o esperen a que tot això ho acabi fent el PP a la propera legislatura.

dimarts, 15 de març de 2011

I segueix

Ahir era una dia de “plom”, avui és totalment d'aigua, no para de ploure. Sembla que la pluja s'hagi instal·lat sobre la ciutat i sobre el cap de cada un dels seus ciutadans.

El temps dins de casa passa molt a poc a poc, fa la sensació tot plegat de mandra, d'una mandra immensa que es va allargassant com si no tingués ganes de marxar.

Aquesta sensació que el temps no passa, que res t'espera, que estàs totalment condicionat a la naturalesa té un punt d'angoixa.

I quan a més a més penses en el terratrèmol i el tsunami del Japó és fàcil arribar a la conclusió de la poca cosa que som.

A vegades et planteges el poc sentit que té l'existència humana, i que per això necessitem donar-li una transcendència que doni sentit en aquest pas per la terra.

Potser només són pensaments d'un dia passat per aigua que s'intueix llarg, molt llarg...

Són quarts de tres i ja no plou ...

dilluns, 14 de març de 2011

Gris i plujós

El dia és d'aquells que antigament es deia que era per anar al cine. Gris i plujós, podríem dir-ne un dia de plom.

Malgrat tot, la pluja és convenient i necessària, tant per a cadascú de nosaltres com per a la pròpia ciutat, però això no priva que imposi com una mena de mantell de tristor sobre la Ciutat.

Algunes remarques curioses. Avui no hi havia ningú que demanés almoina al Metro, tampoc hi havia músics, era com si el mal temps els hagués tret de la circulació. Si que hi havia, en canvi, els venedors de paraigües a tres euros la peça.

Aquest ambient per sort és circumstancial i ben aviat tornarem a gaudir del sol i la llum que tant caracteritza aquest país nostre.

Coneguda fa ben poc una notícia trista, molt trista de caire familiar, encara fa més notòria aquesta sensació de “plom” i de tristor.