divendres, 15 d’abril de 2011

Jordi Hereu/Joan Ferran


El “numeret” muntat pels dos personatges del PSC/PSOE al Parlament de Catalunya demostra fins a quin punt han arribat pel que fa a cinisme i finalment al ridícul.

Fan aprovar en el Parlament una resolució o moció afirmant que es blinda l'estat del benestar a la ciutat de Barcelona. Us preguntareu el per què només a Barcelona.

No calen gaires explicacions, ni cal fer perdre gaire temps a les nostres neurones, tot és ben senzill: és propaganda electoral per a les properes eleccions municipals a Barcelona. Els socialistes volen conservar el Cap i Casal sigui com sigui i si han de fer tots els papers de l'auca els faran, i si freguen el ridícul no sembla que els preocupi gaire.

Estan arribant a un punt, més ben dit, hi han arribat ja fa temps, que el surrealisme sembla ser la seva guia de conducta.

Cadascun dels dos personatges per si mateixos ja són prou significatius, però és que ajuntar-los és tot un acte de desesperació.

Si us plau, encara que ho teniu fotut pel proper 22 de maig, una mica de dignitat no us faria mal!

dijous, 14 d’abril de 2011

A vegades la pau ...


...no és més que por. Aquesta estrofa de la cançó de Raimon l'he recordada sovint, tant durant el franquisme com ara, en plena democràcia postfranquista.

Nosaltres, els de la setantena, som fills de la por, del silenci, ho portem incrustat a la pell, forma part de la nostra personalitat i difícilment ens ho podrem treure de sobre.

Per això ens costa tant de creure que amb un simple procés democràtic podem aconseguir la llibertat com a poble.

Bé, cal reconèixer que, ara per ara, només hem aconseguit una consulta no vinculant amb una participació d'una mica més del 20% a Barcelona.

Anirem veient a poc a poc, quins camins s'albiren, quines rutes se'ns proposen, quins lideratges ho encapçalen, quines propostes es fan a la societat, etc.

Podria ser que prevalgui la “pau” a les incerteses, que s'imposi l'ordre a qualsevol tipus de risc, podria ser...

Una gran part de les respostes les tenen les generacions més joves!

dimecres, 13 d’abril de 2011

No ho sé, però ...


La consulta de diumenge passat a Barcelona va ser important i conjuntament amb la resta de consultes que s'han anat fent tenen un gran valor i cal no menystenir-les.

Ara bé una vegada el procés esmentat ha donat els fruits que ha donat potser seria el moment de veure què cal fer i com cal fer-ho.

La participació a Barcelona ha superat de llarg el 20%, tot un èxit sense cap mena de dubte.

Ara cal gestionar tot aquest procés i aquí és on possiblement hi hagi les dificultats per avançar en un sentit transversal, amb unes idees clares i amb uns objectius ben delimitats.

No podem jugar ni deteriorar tot allò que s'ha aconseguit. Caldria tenir clar que no és una qüestió de tenir pressa ni de fixar-se objectius immediats.

Seria convenient que es treballés amb rigor i seriositat i que fins i tot la feina parlamentària intenti ser exemplar i coherent i sobretot que no serveixi únicament per demostrar qui és mes independentista.

Cal anar molt més enllà, convencent i facilitant arguments. Tota la feina no està pas feta!

dimarts, 12 d’abril de 2011

Desclot


Des d'aquí felicito a Vicent Sanchis pel seu article a l'AVUI, del 12 d'abril, titulat “1 de cada 5”. Breu, concís, clar i brillant.

Deixa com cal a “El Periódico” com el que realment és: un “tebeo” amb tot el respecte per aquest darrer.

El transcric per tal que el tingueu a mà, sense haver de buscar-lo.

1 de cada 5”
Així titulava ahir a tota portada El Periódico de Catalunya: “1 de cada 5” volia dir que no cal preocupar-se'n, que encara són pocs i més aviat rarets. 1 de cada 5 pretenia furgar la ferida amb un palet: “Voleu dir que n'hi ha per tant?” I no s'entén aquesta hostilitat absurda i debades.
Quina necessitat en té, aquest diari, de menysprear tanta gent? 257645 barcelonins. I encara més quan els furgats poden ser ells. Perquè els votants de CIU en les darreres eleccions al Parlament a la ciutat van ser encara menys: 256.967. O quan es considera els que van decantar-se pel partit que tant agrada al mateix diari els votants del PSC només van ser 126.071. O quan es fa la suma entre totes les candidatures independentistes i el resultat fa molt més curt: 73.917. O finalment quan se sap que Jordi Hereu és alcalde gràcies al vot de 182.216 barcelonins. O, per acabar, quan algú, més furgador encara, proclama que els exemplars que aquest diari ven a Barcelona no van més enllà dels 70.000. 1 de cada 20. I encara gràcies”

En nom meu, gràcies Vicent. Parodiant el Polònia, i en aquest cas ben seriosament, “algú ho havia de dir”.      

dilluns, 11 d’abril de 2011

Aquesta vegada, si


Divendres passat, en el comentari del bloc, deia que Barcelona havia d'exercir com a capital de Catalunya i deixar-se de “monsergues multi-cultis”, d'universalismes ensucrats i de “bonismes” interessats.

Avui, dilluns, podem dir amb tota l'alegria del món, que per sort Barcelona ha votat “nacionalment”, sense estridències, però nacionalment.

Val la pena de pensar, i cal repetir-ho tantes vegades com calgui, que tant la llengua com el sentit nacional on es perden o es guanyen és a la capital del País, Barcelona en aquest cas.

És evident que tenir un país al darrere és important, sens dubte, però la capital fa i ha de fer d'avançada, ha de liderar quan cal la reacció de tot Catalunya. Aquesta vegada ho ha fet, i ho ha de continuar fent.

Aquesta vegada hem d'estar contents i satisfets dels barcelonins, i esperem que no sigui un fet excepcional.