divendres, 6 de maig de 2011

Satisfacció


Sense cap tipus de dubte la notícia és positiva i sembla que s'acaba un malson: el de l'exclusió de més de 200.000 persones a Euskadi de la vida democràtica.

La sentència del Tribunal Constitucional acaba, de moment, amb una anomalia que pervertia tot el joc democràtic al País Basc.

Pensem que la pervivència de les conseqüències de la mal anomenada “llei de partits” havia permès el “mal govern” de l'espanyolisme més ranci, que evidentment encara té temps de seguir fent mal, fins a les properes eleccions nacionals a Euskadi, però sembla que se'ls acaba la moma.

No conec ni entenc gaire el “per què de tot plegat”, del què ha passat, no sé fins a quin punt la pressió del PNB -Partit Nacionalista Basc- de deixar caure el govern de ZP, o potser la por a fer el ridícul quan el tema hagués arribat a les instàncies judicials europees ho expliquen, però és igual, el resultat és positiu.

Catalunya i Euskadi tenen, tenim a partir d'ara, el llarg camí de la via pacífica vers la independència.

dimecres, 4 de maig de 2011

"La Vanguardia"


Ha arribat, al final, tenim el diari en català, ja era hora!

La Vanguardia ens ha acompanyat, de grat o no, molts i molts anys, a casa, perquè els pares hi estaven subscrits, fet aquest que no he acabat d'entendre mai del tot.

Encara que és veritat que per nosaltres, els nanos que avui en dia en tenim més de 70,
durant molt de temps La Vanguardia va ser l'únic mitjà de comunicació a través del qual podíem veure el món. De les lectures del diari en deduíem i ens interessàvem pel que passava.

Per mi, en concret, i sense haver trepitjat encara cap escola, em va servir per aprendre a llegir, evidentment sense metodologia ni sistema, sinó per simple curiositat. Encara avui recordo les memòries de Winston Churchill com una de les seccions que m'atreia especialment.

La mare, que en teoria no sabia llegir, era una habitual del diari, i a mi sempre m'ha quedat la sensació que en realitat llegia, que treia l'entrellat de les notícies. Parlar d'aquest tema sempre em fa aflorar els sentiments, no hi puc fer més! 

dimarts, 3 de maig de 2011

Bin Laden i les revoltes


Incloc el nom de Bin Laden pel detonant que representa la notícia de la seva mort, però potser en realitat és el que menys m'interessa, però certament és l'actualitat.

M'agradaria més aviat saber i entendre com està en general el món àrab i la religió dels musulmans tant arreu com a casa nostra.

És evident que el fanatisme, la misèria i el tancament són elements clarament perillosos i que no es poden menystenir ni en els seus països ni en el nostre.

La integració i la convivència no són, ni han estat mai fàcils, i també resulta clar que a vegades els esforços vàlids que es fan, poden no ser determinants.

Els guetos, l'exclusió social, la pobresa i la crisi general ho pot fer tot plegat encara més difícil, i per tant totes les accions que es facin de cara a integrar, a conciliar i a confraternitzar han de ser benvingudes.

Tot això no vol dir anul·lar la nostra forma de viure, els nostres costums, les nostres tradicions, en resum la nostra pròpia història. Si es tracta de conviure cal fer-ho des del que som que no deixa de ser la suma de moltes sumes i a vegades restes ben doloroses per cert, del que hem estat.

Les institucions han de marcar els límits de la convivència i si pot ser amb unes formes ben clares, concretes i determinades. Normes que han de ser per a tothom.   

dilluns, 2 de maig de 2011

Què, caram, volen?


Sembla del tot evident que l'Estat Espanyol, o més ben dit els qui tenen el poder en aquest Estat, tant els que hi són com els que pretenen ser-hi, no els interessa ni els ha interessat mai gaire l'avenç de la democràcia ni la seva consolidació.

El cas d'Euskadi és exemplar en aquest sentit, doncs demostra amb tota claredat les limitacions de la “democràcia espanyola”.

La maquinària estatal ni vol ni ha volgut mai cap “normalització democràtica” al País Basc, i utilitzo expressament el seu propi llenguatge que tant han aplicat ells mateixos. Les afirmacions que feien fa temps que sense violència tot era possible, és una simple fal·làcia de persones que vénen del franquisme, i que si la circumstància històrica ho fes necessari no tindrien gaires problemes a tornar-hi. De fet i en realitat dins l'esquema franquista ja s'hi trobaven bé, i prou bé, en tots els sentits.